Planetaki Planet Benicarblog

Dickens, 200 anys

2012-02-08T00:58:43Z

Avui fa dos-cents anys que va nàixer Charles Dickens, un dels grans novel·listes de tots els temps. Em venia de gust fer-li un petit homenatge, i no se m'acut una manera millor (ni més còmoda) que recuperar ací les notes que em va motivar la lectura del Pickwick, una de les seues obres mestres. El vaig llegir ja fa uns anys (l'estiu de 2004), o siga que no m'atreveixo a canviar ni una sola coma del que vaig escriure aleshores. Cal dir que ho vaig escriure per a ús personal (aleshores no tenia bloc ni en sabia de l'existència), i això explica el to descurat en què està escrit i les inexactituds.

Allà va.

Charles Dickens, Pickwick. Documents pòstums del club d'aquest nom, Barcelona, Proa, 1995. Traducció de Josep Carner.

Ben agradables nits d'estiu he passat amb aquest gran clàssic, que tot i pertànyer a aquesta categoria no pretén una anàlisi transcendent del fet humà ni una gran aportació tècnica, la qual cosa no li treu ni un bri de mèrit. Tota l'obra destil·la humanitat, aparent (?) senzillesa, bonhomia és la paraula exacta, i empro un terme que era altament grat a Carner i definitori de la seua literatura. I és que m'ha fet gràcia la semblança de l'obra amb el tarannà del traductor: era Carner qui transmetia caràcter a l'obra, o (crec que més probable) Dickens qui influí Carner?

En tot cas, aquesta monumental i magistral novel·la no és més que una novel·la de viatges en què priva, sobretot, l'humor, la visió bondadosa de la vida, la comprensió dels homes, l'afabilitat. També el grotesc: alguns dels personatges i situacions, intencionadament còmics, ho són. Però sempre la comicitat és suau, mai fa sang, i la ironia i distanciament del narrador ho acaba d'arrodonir tot, amb un punt de discreció i d'elegància. És ben bé el model literari que resseguia Carner.

M'han cridat l'atenció les molt evidents semblances amb el Quixot: Pickwick és un "quixot" amable i rodanxó (ben mirat, com una rèplica depurada, sense misticisme castellà) que té en Sam Weller, el seu criat, pràctic i d'extracció popular, el seu "Sancho". Les sortides, les burles que rep Pickwick o els seus companys (que a poc a poc van cedint protagonisme a l'heroi central, com si Dickens no hagués descobert les possibilitats d'aquest sinó a mesura que anà escrivint) els ridiculitzen mostrant-los com uns idealistes de la "bonhomia", però el fet no presenta la dimensió tràgica i/o transcendent del llibre de Cervantes. I, de fet, diria que la intensitat de les burles decau al llarg de l'obra, i al final es produeix una mena de triomf de la bondat de Pickwick, i "tot acaba al gust de tothom", com diu l'epígraf del darrer capítol. També recorda al Quixot l'ambientació: hostals, tavernes, llocs de pas, cambres de viatgers, conductors de carruatges, vailets de posta. I els elements de novel·la picaresca: el vagabundeig sense objectiu precís, els enganys dels espavilats, els personatges "buscons" (Jingle i Trotter, sobretot), la diversitat d'aventures sovint desgraciades...

Un element que trenca la monotonia són les històries narrades per algun passavolant, que trenquen l'eix narratiu central; un eix, per cert, que ben mirat és mínim. Més coses: ironia del narrador que presenta Pickwick com un home il·lustre, gairebé un geni digne d'admiració, mentre que les fetes (còmicament) el desdiuen. L'autor se situa darrere d'un "narrador admirador" (es refereix al protagonista com "aquell gran home", etc.) que endolceix els episodis. És un tret més de la pietat de Dickens.

I última: la llengua de la traducció. Bellíssima, admirable, deliciosa. Però: fidel a l'original? Viable per a un lector mitjà? Em sembla que és gairebé una recreació, i que no posa l'obra a l'abast del gran públic actual, al contrari.
.

FAIXA´S SELECTION GROUP CHAMPION 2012

2012-02-07T00:01:34Z

Si sou dels que no us deixeu intimidar per l´onada de fred siberià i el vendaval de tramuntana que últimament recorre el país, us convidem el proper divendres 10 de febrer a les 19.30h al café de l´Arq per assistir al sorteig de parelles de la IV edició de la Lliga de la Faixa que començarà el proper 25 de març, una vegada passada la fal•lera fallera (Estaria bé que algú avisés Jaume).

Allí podreu conversar i fins i tot tocar amb les vostres pròpies mans les carns pretes i endurides dels pilotaris més templats del Maestrat (previo pago d´una birreta a la barra, com a mínim), que estaran a la vostra disposició durant una estoneta. A més a més, podreu criticar constructivament i discutir i dir cadascú la seua sobre la manera de fer les parelles, com sol ser habitual.

Aquesta nova edició de la Faixa tornarà a aplegar noms mítics del frontó cadufer com Martell Esteller, Jon, Peña, Senar... encapçalats per noms emblemàtics de la pilota benicarlanda com Juan el Pintor o José Garrido, el dimoni en persona. A més, es produirà el debut de dos noves perletes de l´escola d´Arrea-li Bona, Sofian i Kalid, i el retorn de Bruno Agut a les competicions locals. Però, vaja, que si mireu amb atenció les cares no hi ha dubte que es tracta de...

... LA MATEIXA MORRALLA PER A UN ALTRE CALDO.

Siga com siga, ací us deixo una proposta de com fer el sorteig de parelles per a què la discutiu, l´analitzeu, la disseccioneu, l´obriu en canal, l´examineu, la consulteu amb el coixí o si teniu la síndrome d´Edipo amb la vostra mare, per tal de divendres fer-ho entre tots de la millor manera possible.

Un primer sorteig en què s´emparellen els cracks amb les noves incorporacions i José Garrido.

Bombo1                                                                                           Bombo 2

ESTELLER                                                                                      SOFIAN

JON                                                                                                 KALID

PEÑA                                                                                             GARRIDO

Un segon sorteig en què s´emparellen els que es van classificar per a la fase eliminatòria de l´individual, i els que no més les incorporacions. O siga:

Bombo1                                                                                            Bombo 2

SENAR                                                                                             XARLI

MANYÀ                                                                                           XATET

TITO                                                                                                 ADRIÀ

KARCE                                                                                           JUAN EL PINTOR

XETO                                                                                              BRUNO

FRANJO                                                                                        CARLOS

La cosa quedaria de la següent manera:

Un únic grup de 9 parelles. Tots contra tots.

Els quatre primers jugaran les semifinals i final del Quadre A.

Els quatre següents jugaran les semifinals i final del Quadre B.

Els últims classificats es curraran una paella, o en el seu defecte, s´encarregaran de trobar un lloc per dinar i fer festa el dia de la Final.

Total de caps de setmana embolicats: 11. 9 de lliga (un de descans per parella) i 2 (un per les semifinals i un altre per les finals).

Espanya lidera l'atur en la Unió Europea

2012-01-31T16:02:50Z

Eurostat, l'Oficina d'Estadístiques de la Comissió Europea), publica avui el comunicat de premsa mensual sobre taxa d'atur en els països de la Unió Europea, concretament les dades del passat desembre. Les xifres continuen mantenint l'Estat espanyol com a lider de l'atur en el continent. Espanya presenta la major taxa d'atur (22,9%, quant la mitjana de la zona Euro és el 10,4%), es situa entre els estats amb major increment anual (del 20,4% al 22,9%) i mostra també la taxa d'atur juvenil més alta (48,7%). Podeu llegir els detalls en el comunicat de premsa.

ARREA-LI BONA PRESENTA EN SOCIETAT ELS NOUS VALORS DE L´ESCOLA

2012-01-26T17:30:27Z

CRÒNICA RETALLADA I A DESHORA DE LES PROFIES D´HIVERN

Tito, "El Pastor" i el "rebañito", una nova generació de pilotaris
disposada a menjar-se el frontó del Coromines.

Diumenge de matí, sota un cel esplèndid i net com l´honorabilitat i l´expedient penal de Francisco Camps, es disputaren les IV Profies d´Hivern que serviren per encetar al frontó del Coromines la temporada per parelles que culminarà cap al mes de març amb la Lliga de la Faixa.

2012, a més de ser l´any en què segons alguns entesos en la matèria s´ha d´acabar el món - concretament cap al mes de desembre, de manera que encara podrem celebrar el Trofeu de Festes i algunes partides de la Lliga Individual - ha estat l´any en què Soufian, Èric i Lluís han fet el seu debut en societat davant la parròquia cadufera. Esperem que el cataclisme final previst per enguany els deixe temps de fer una curta però fructífera trajectòria en el món de la pilota.

De tot açò, i d´algunes entretingudes profies més protagonitzades per diversos pilotaris del club, tots no-culpables de moltes coses, en teniu tot seguit una crònica breu, retallada i a deshora donada les atrotinades jornades que viuen les persones de bona fe com aquest cronista o el mateix Francisco Camps.

Carlos, a punt de rematar de cap.

Kanell Màgic Karce tenia raó: "Fan lo que volen". Aquests poca-solta de pilotaris d´Arrea-li Bona començaren les profies una hora més tard del que havien anunciat amb una partida de veterans en què s´enfrontaven els germans Agut contra Franjo i Manyà (aquest últim substituint Karce, enfeinat i en plena temporada de taronges i clementines i que de segur que serà l´únic pilotari capaç de sobreviure a la Fi del Món prevista per al mes de desembre). Els primers no tingueren rival perquè Franjo i Manyà fallaren més que una escopeta de fira i s´endugueren la partida més còmodament del que segurament esperaven per 31 - 21.

Èric, fotent-li amb tota l´ànima.

Tot seguir es produí el debut dels joves Soufian, Èric i Lluís, a més de Carlitos Sospedra (ben conegut ja pels assidus del frontó) en què demostraren davant el públic - més marejat que un polp intentat esbrinar les hores de les partides - la qualitat i el talent que tenen i que promet grans batalles i partides en un futur immediat, si açò no peta tot abans. La victòria, tot i ser el que menys importa, se l´endugueren Soufian i Èric per 21 - 14 davant Carlos i Lluís.

Després es jugà una profia entre "Martell" Esteller versus Jon, que tornava al Coromines després de molt de temps. Els dos joves, que actualment estan en Tecnificació a Xilxes (amb Mezquita) i València (amb Pigat) respectivament, protagonitzaren un duel d´alt nivell en què el Martell s´endugué la victòria per 31 - 24 de manera molt més fàcil del que podia esperar. Jon fallà massa i potser acusà la sobrecàrrega de partides que duu al damunt. I Esteller tragué a passejar la maça o martell l´han dut fins al número u del club de manera que aprofìtà sempre els avantatges que li donà el bessò. De tota manera, aquest parell de dos farien bé de no omplir massa el calendari de partides no siga que acaben fent-se mal de veritat.

També ens consta que es jugaren dos profies entre Xeto i Manyà, i una altra per parelles entre Xarli i Àngel versus Xatet i Juan de les quals no en tenim notícia ja que es feia tard i es gelava la paella. De manera que aquesta crònica també arriba retallada i incompleta com els sous dels funcionaris i els pagaments quatrimestrals a col·legis i instituts públics d´arreu del País Valencià.

I vet ací un gos, vet ací un gat, que Camps ens l´ha clavat... Ah, no, no, que la crònica ja s´ha acabat.

L'educació, indignada

2012-01-25T17:34:22Z

El món educatiu està sortint al carrer. Les retallades en educació decretades pel govern valencià aprofitant els dies de Nadal han fet que entre els professionals de l'ensenyament s'estenga el desànim i la indignació, i que s'estiguen organitzant en concentracions a les portes dels centres, tancades i manifestacions. Hi haurà gent que criticarà els mestres i professors, amb l'argument que no es poden queixar, que són uns privilegiats i que només protesten perquè es baixen el sou. "Funcionaris", diran amb menyspreu. En realitat, si la societat entenguera els motius profunds de la protesta, sortiria tothom a manifestar-se al costat dels docents.

És cert que una de les mesures contra les quals protesten és la baixada de sous, i potser aquesta és l'espurna inicial. Però l'incendi de la indignació va molt més enllà. O potser podríem dir molt més endins: a les entranyes de la història de la situació en què ens trobem. Per què quan les coses anaven bé, l'educació era la ventafocs dels pressupostos de la Generalitat? Per què en anys de bonança no s'ha acabat amb els barracons, no s'ha invertit en mitjans humans i materials per acabar amb el fracàs escolar? En canvi, ara, es retalla en allò que hauria de ser més essencial per a qualsevol ciutadà: l'educació i la sanitat.

La gent que contempla amb indiferència les reclamacions dels professors, hauria de pensar en allò que representen. ¿No és, potser, l'educació dels fills allò més important? Estic segur que el consens social en això és general. Doncs bé, les retallades de la Generalitat afectaran de manera directa i greu la qualitat d'aquesta educació. Menys professorat interí, i per tant menys professors per atendre l'alumnat, classes més nombroses, menys atenció als alumnes amb dificultats. Els professors reclamen pel seu salari i les seues condicions de treball, és cert. Però també és cert que estimen la seua feina, que valoren la importància de l'educació dels xiquets i els joves com un valor fonamental de la societat, i estan demanant que no es degrade. I això és en bé de tots.

No és només una qüestió de "funcionaris acomodats". En molts col·legis i instituts no poden pagar la calefacció, hi ha talls de llum, no arriben els diners per a pagar el menjador. Mentrestant, tenim un aeroport de Castelló sense avions, amb un director que cobra una milionada per no fer res, i una escultura inspirada en Carlos Fabra que costarà 300.000 €. Un veritable símbol d'on han anat a parar durant tots aquests anys els diners de tots: a una política d'aparador, de despeses immenses i immorals en grans esdeveniments i en obres faraòniques absurdes.

La protesta dels sectors educatius és una protesta per com han anat les coses al País Valencià en els darrers anys, contra els governants que han dilapidat els diners en Fórmula 1, Terra Mítica i altres bestieses. Estem en crisi, d'acord, però aquesta crisi té culpables i cal que paguen per la seua responsabilitat. Abans de retallar allò essencial, que dimitisquen o siguen jutjats per mala administració de fons públics els que s'han gastat els diners en ridiculeses inútils. I aquesta reclamació no és només dels treballadors de l'educació: ha de ser una demanda de tota la societat. Si és que encara ens queda un mínim de dignitat col·lectiva.

"Els comediants", de Graham Greene

2012-01-22T18:09:21Z

De nou, Graham Greene m'ha enlluernat amb Els comediants (1966), una de les seues obres potser menys conegudes, que sense estar a l'alçada dels grans títols (El poder i la glòria o El fons de la qüestió, per exemple) ha aconseguit de nou allò tan difícil: entretindre'm i fer-me reflexionar. En la línia tan pròpia de Greene de situar les accions en llocs del planeta allunyats d'Europa i en conflicte, aquesta vegada ens trobem en l'Haití de la dictadura de François Duvalier. Gràcies a aquesta novel·la, he descobert moltes coses tant d'aquest dissortat país caribeny com de la crueltat d'aquell període, amb les figures dels Tonton Macoute (la policia secreta del règim) sempre omnipresents i atemorint la població. En efecte, Els comediants acompleix la funció de testimoni i de denúncia sense perjudici de l'acció i l'interés narratiu, fet que té molt de mèrit. I malgrat la perspectiva distanciadora, displicent, irònica i escèptica del narrador.

Amb tot, com sempre passa en Greene, malgrat el gran interés de l'anècdota sociopolítica (amb escenes impressionants, com la de l'enterrament interromput pels Tonton), va més enllà. A mesura que avança l'obra, guanya en gravetat i perd ironia. Prenen entitat personatges secundaris que actuen de contrapunt del narrador. Hi ha els Smith, un matrimoni nord-americà humanitarista, ingenu i vegetarià, inicialment humorístic però finalment carregats de coherència i humanitat. Hi ha el criat Joseph, que a partir d'una cerimònia vudú s'impica en un incipient grup de resistència armada, un grup impossible sense armes ni preparació. I hi ha sobretot el doctor Magiot, amb breus aparicions però que propicia la reflexió final del llibre, de la qual ja en vaig extraure fa uns dies un fragment. Malgrat els personatges, com Jones o el mateix narrador, que actuen com a "comediants" sense convicció, representant un paper, aquesta reflexió és una defensa del compromís, el compromís sociopolític però també com una actitud humana general.

En conclusíó, una novel·la absolutament recomanable, que he llegit en la traducció al català d'Eduard Feliu que va aparéixer el 1968 a la col·lecció "Zenit" de l'editorial Aymà.

Convocat el 9è Concurs universitari de narrativa curta en valencià SAMBORI

2012-01-19T12:04:06Z

La Fundació Sambori, la Universitat Politècnica de València, la Universitat de València, la Universitat d'Alacant, la Universitat Miguel Hernández d'Elx i la Universitat Jaume I de Castelló convoquen el 9è Concurs Universitari de Narrativa Curta en Valencià SAMBORI, adreçat a tot l'estudiantat universitari de les citades universitats matriculat en el curs 2011/2012.

Les obres s'han de presentar abans del 23 de març de 2012. El primer premi està dotat amb 2.000 euros. El segon premi està dotat amb 1.000 euros i el tercer premi amb 500 euros.

Us demanem que feu difusió d'aquesta convocatòria en el vostre àmbit d'actuació.

Lloes, la paraula del poble

2012-01-16T21:35:00Z

Els amics de la Confraria de Sant Antoni Abat em van demanar enguany, com l'any passat, una petita col·laboració per al llibre que editen amb motiu d'aquesta ancestral festa que tant significa per a Benicarló. Avui que és el gran dia, la vespra de Sant Antoni, el dia de la foguera (tot i que pareix que la postposen per demà per la pluja), el reprodueixo ací perquè tots aquells que no tingueu el llibre el pogueu llegir. (Si voleu llegir el de l'any passat, el teniu ací)

El loero Paco Marzal dalt d'un carro el dia 16 de gener de 1980, dient la lloa del Mercat

Article publicat al llibre Festa i Fira de Sant Antoni Abat 2012

No sóc un especialista en cultura popular ni en antropologia, i per tant probablement diré moltes poques lligues. Però em fa l’efecte que la festa de Sant Antoni és una festa completa. Hi ha el foc, amb tot el que té d’ancestral i pagà. Hi ha la presència dels animals, com a homenatge a un dels pilars de la societat agrària tradicional. Hi ha la presència del poble al carrer, amb les desfilades de carros, una mena d’acte d’autoafirmació de les arrels col•lectives. Hi ha, no podia ser d’una altra manera, el component gastronòmic, amb les desitjades coques. I hi ha, i ací volia arribar, les lloes.

La paraula lloa (o loa) significa “lloança”. Sembla que s’originen en les lloances a Sant Antoni. La gent duia els animals a beneir i en passar davant el sant li dedicava uns versets. He llegit en algun lloc que aquest era un costum que s’estenia pel Maestrat i també per les Terres de l’Ebre catalanes i pel Matarranya aragonés, territoris tots ells amb els quals compartim tantes coses, entre d’altres la mateixa parla.

Tot i tenir un origen religiós, la lloa va anar derivant cap a la denúncia social, sempre amb un punt d’ironia. De demanar-li protecció al sant, es va passar a posar-li l’accent a aquelles coses de les quals ens havia de protegir: és a dir, la crua realitat. El nostre poble, la nostra cultura, ha tingut des de sempre una tendència al pragmatisme, a tocar de peus a terra. Per tant, si hem de demanar als sants que canvien les coses, anem a parlar d’allò que cal canviar, anem a parlar de la realitat del poble.

Evidentment, criticar la realitat no sempre ha estat permés ni tan fàcil com avui dia. Així, les lloes eren l’oportunitat que tenia la gent del poble de dir-los als poderosos a la cara quines coses no estaven bé. El to graciós, festiu, ajudava a dissimular la crítica, a fer-la més passadora. Les lloes de Sant Antoni venien a fer un paper subversiu, com el carnaval. Eren una excepció, una autorització passatgera perquè el poble pogués dir la seua sense conseqüències. La resta de l’any, muts i a la gàbia.

En realitat, tot i que ens ho pensem o ens ho volen fer creure, tampoc han canviat tant les coses. Perquè, ¿quantes oportunitats a l’any tenim de poder dir en públic als que governen allò que no fan bé? Amb l’al•licient que estan obligats a fer bona cara, perquè estan davant de tot el poble. Crec que les lloes, sobretot les que es reciten davant de l’Ajuntament, no han de fer honor al seu nom (no han de “lloar” ningú) sinó que han de ser crítiques, punyents, irreverents. Canya als que manen, que tardarem un any sencer en poder tornar-los a cantar les veritats.

D’altra banda, les lloes són una manifestació de la literatura oral tradicional. Ara no tant, però m’han contat que abans els loeros improvisaven moltes de les composicions. Això recorda altres creacions semblants, com les dels versaors valencians o els glosadors mallorquins, en el nostre àmbit pròxim; o la dels bertsolaris bascos. Aquest caràcter improvisat, efímer de les lloes, té la seua gràcia: cada any són noves, i no es conserven enlloc, cal gaudir del regal que representen en cada nova edició de la festa.

No sóc antropòleg, ho repeteixo. Però crec que les lloes són un patrimoni a conservar. Són una relíquia, una deixa de la manera d’expressar-se del nostre poble i la nostra cultura a través dels segles.

2012-01-16T21:36:35Z

IV PROFIES D'HIVERN, JA ESTAN PREPARADES

Partides de tots els colors, per parelles i individuals, de joves promesses o joves federats que s'entrenen en els trinquets més florejats del País; així com, parelles de vells rokers que no s'entreguen al sedentarisme postmodern.
Ja saps, si tens fred vine al Frontó del Coromines i et calfaràs de veure-ho.

Silencis del passat

2012-01-11T16:39:23Z

Enric Lluch, Després del silenci, Benicarló, Onada Edicions, 2010 ("Narratives", 10). Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2010.

El punt de partida d'aquesta novel·la és un moment tan decisiu com la mort de la mare. Joan Queralt Font ("cinquanta-tres anys, solter", com ens el presenta repetidament el narrador) acaba de perdre la seua, i s'adona que la coneixia ben poc. Recorda com el seu pare va abandonar la llar quan ell era adolescent, després d'una aspra discussió amb el sogre, i després d'insinuar que la seua dona, Natàlia Font, no era filla d'ell. És arran d'aquest record que Joan Queralt comença a investigar sobre l'origen familiar de sa mare.

Per tant, la novel·la s'estructura sobre l'esquema de la recerca dels orígens del personatge. Amb la particularitat tècnica que la narració es desenvolupa en dos plans. D'una banda, la recerca de Joan Queralt, en el present. De l'altra, la història viscuda pel seu avi Mateu Font, situada en la dècada de 1930, en els anys previs a la guerra civil i a l'inici de l'esclat bèl·lic. De manera mil·limètrica i meticulosa, l'autor alterna els dos plans temporals que es complementen de manera impecable. Com és preceptiu en una novel·la d'aquestes característiques argumentals, el factor sorprenent és essencial. Amb una sàvia dosificació, i també sense escarafalls ni efectes especials, l'obra ens va oferint les peces que conformen el passat de la família Queralt Font, avançant en aquest doble pla temporal.

El passat familiar que el lector va descobrint se situa de manera ineludible en el context de la història recent del nostre país. És especialment interessant la manera com se'ns presenten els fets que van afectar l'avi Mateu tant a l'inici com després de la guerra civil. Sense judicis ideològics ni preses de partit prèvies, l'autor sap explicar-nos els abusos tant d'una banda com de l'altra, en una perspectiva honesta no gaire freqüent en les nostres lletres. Sense partidismes ni acusacions, hi apareixen tant els abusos i crims dels anarquistes com la revenja dels vencedors. I també se'ns mostra el tema de l'exili, de les doloroses separacions de famílies a causa dels conflictes del moment, en relació amb una història d'amor la veritat de la qual el protagonista haurà d'anar a buscar a Roma.

En resum, es tracta d'una novel·la digníssima, perfectament estructurada i treballada, que es llegeix amb interés no només per l'anècdota narrativa dels protagonistes sinó també per la manera com mostra els fets del passat històric. Cal afegir, finalment, que contribueix i no poc al bon regust que deixa la seua lectura el domini idiomàtic i la riquesa lingüística de què pot presumir Enric Lluch. És un veritable goig veure com escriu en una llengua flexible, rica però gens artificiosa, que sap conduir perfectament per als seus propòsits. Una lectura, ben cert, del tot recomanable.

Literatura de butxaca / 7

2012-01-07T22:50:45Z

"¿Us recordeu d'aquella nit que la senyora Smith m'acusà de marxista? [...] Tanmateix, la paraula 'marxista' ha arribat a desagradar-me. Massa sovint la fan servir per a descriure només un determinat pla econòmic. [...] Amb tot, el comunisme, estimat amic, és més que el marxisme, de la mateixa manera que el catolicisme (no oblideu que també vaig néixer catòlic) és més que la Cúria romana. [...] Tant els catòlics com els comunistes, tots plegats, han comès grans crims, però almenys no s'han plantat uns al costat dels altres, en la indiferència, com una societat constituïda. Més m'estimaria tenir-hi sang, a les mans, que no pas aigua, com Pilat. Us conec i us estimo força, i us escric aquesta carta amb tota cura, perquè potser que sigui la darrera avinentesa que tingui de comunicar-me amb vós. [...] Us prego (un truc a la porta em pot fer deixar inacabada aquesta frase; preneu-la, doncs, com la darrera voluntat d'un moribund) que, si heu abandonat una fe, no abandoneu tota fe. Sempre hi ha una alternativa a la fe que hem perdut. ¿O potser és la mateixa fe amb una altra disfressa?"

Graham Greene, Els comediants (1966), tercera part, capítol IV.

L'home que va matar Liberty Valance

2012-01-01T19:25:04Z

L'altre dia vaig veure una pel·lícula que m'arribava amb l'aurèola de "clàssic" però que jo, almenys conscientment, no havia vist mai: El hombre que mató a Liberty Valance, de John Ford. Es tracta d'un western de 1962 protagonitzat per dos grans actors del gènere, John Wayne i James Stewart. Ja sé que la meua opinió sobre obres tan consagrades té molt poc mèrit, però sense intenció de descobrir la sopa d'all em ve de gust explicar que em va agradar, i molt.

El personatge interpretat per Stewart, el senador Ransom Stoddard, arriba a la població de Shinbone per assistir a l'enterrament de Tom Doniphon (John Wayne). Com que la premsa li demana les raons per què persona tan il·lustre s'ha dignat donar l'adéu a un home anònim desconegut de tothom, Stoddard explica en un llarg flash-back la història que constitueix la pel·lícula. Explica com quan era un jove advocat arribat de l'Est al poble va intentar posar llei i ordre en la localitat per mitjans legals i pacífics, mentre que Doniphon li raonava que era només amb la força de les armes que es podia imposar l'autoritat. Amb el contrast entre aquestes dues opinions se'ns explica el trànsit cap a una societat democràtica. O siga, que no és una simple pel·lícula de l'Oest, sinó que planteja una reflexió sobre els fonaments de la societat nord-americana (i, per tant, també occidental).

Amb tot, amb la llei a la mà Stoddard no en tindrà prou per acabar amb l'amenaça i la barbàrie que representa el bandoler Liberty Valance (Lee Marvin). I serà gràcies a Doniphon i la seua antiga llei violenta però honesta que podrà salvar la vida i iniciar una fulgurant carrera política. Perquè és Doniphon, el personatge de John Wayne, el que representa els valors principals de la pel·lícula. Sembla que Ford vulga dir que en els fonaments de la societat tal com l'entenem hi ha una violència inevitable: perquè la llei triomfe (Stewart) cal l'acció del pistoler (Wayne). És una visió conservadora, però no ens equivoquem, aquí és plantejada sense reaccionarisme ni dogmatisme, i fins i tot amb certa melancolia. I és així com la reflexió pren validesa general i mereix ser tinguda en consideració.

Caldria parlar molt per a esgotar els suggeriments que m'ha plantejat el film: sobre els jocs de llums i ombres, sobre la figura de Hallie (Vera Miles), sobre el paper del periodista, fonamental per a aquesta lliçó d'història americana en miniatura que planteja Ford. Però em quedo amb el símbol del cactus florit, que pràcticament obre i tanca el film, relacionat amb el personatge de John Wayne. La flor més bella naix d'una planta àrida, el millor naix del pitjor. En aquest símbol hi ha, potser, el missatge essencial de la pel·lícula.

Paraules amb saó / 5: escampavia

2011-12-28T23:33:43Z

L'altre dia, de nou, em va passar que vaig emprar un mot que des de xicotet he sentit de manera constant, i la gent amb qui conversava va mostrar certa estranyesa. Val a dir que la lexicografia avala l'estupefacció dels meus interlocutors: la paraula escampavia no apareix en cap diccionari a l'ús, ni tan sols en el molt estimable Vocabulari de cruïlla que altres vegades he esmentat. Dic mentida: escampavia apareix a l'Alcover-Moll, però amb un sentit molt diferent del que jo utilitzo (es refereix a un tipus d'embarcació de vela).

Una escampavia és una gran estesa de coses, un desordre; seria l'acció i efecte d'escampar. És a dir, una mena de sinònim de escampada, però potser més expressiu. Era un clàssic sentir a ma mare dir-nos: "Quina escampavia que heu fet, feu el favor d'arreplegar!", per exemple. Sempre relaciono aquesta paraula amb desordre caòtic, un conjunt de coses que cal endreçar: "Tinc una escampavia de coses damunt de l'escriptori que no m'aclarixo".

Tinc seriosos dubtes sobre l'abast territorial d'aquest mot. A mi em fa l'efecte que a Benicarló, almenys, és d'ús comú. No sé si ho és en d'altres poblacions de la comarca o del domini lingüístic.

PEÑA RECORRE A L´ÈPICA PER DESTRONAR EL “MARTELL”

2011-12-20T00:42:06Z

El Xato, lo Presi, homenatjant Jaume I... Ah, no!
guardonant Peña amb els guants de Campió Individual de Benicarló.

ARREA-LI BONA I ELS HÓMENS DEL TROS,

JUNTS DE NOU A LA FIRA DE SANT ANTONI

Iván Peña, The Wall, el pilotari de les sabatilles grogues i el monyet enrinxolat, el jugador més de guai del poble que igual t´amolla un carxot d´esquerra que et mata una perdiu, l´ullet dret (no confessat) de José Garrido i l´únic capaç de plantar cara a “Martell” Esteller… és el nou amo i senyor del Coromines en proclamar-se Campió Individual de Frontó a Mà de Benicarló. En una final gairebé èpica – si no us heu tret l´ESO heu de saber que “èpica” no vol dir a lloms d´un matxo, això és l´”hípica” –, els dos pilotaris s´estaborniren de valent en una partida a 50 en què arribaren literalment al límit de les seues forces en un desempat apassionant que jugaren malferits per rampes a les cames i al llindar de l´extenuació (i no exagerem ni un pèl!). La final de consolació la guanyà Senar, també guardonat com a pilotari rebel·lació de l´any, davant Tito. A més, altres pilotaris del poble tornaren a fer pinya amb el sindicat del carròs a la fira de sant Antoni jugant a raspall entre arreus de bestiar, lligones, rotobatos i d´altres estris de llaurança.

Comença una nova Era:
l´Imperi del Martell ha caigut.

“La millor partida de la història del club”: així la va definir el Xato i si Xato ho diu, va a missa. Els altres callem i acotem el cap perquè la veritat és que l´home tenia més raó que un sant. Si atenem a les travesses, no hi havia un favorit clar. Però totes les postures caçades pel nou marxador del club, Adrià, apuntaven cap a una final d´allò més igualada: i així va ser fins a l´últim quinze. I és que la partida, a 50, només es resolgué al desempat després de 18 jocs en disputa (45 – 45) i 9 a 9 al marcador. O siga, una final espectacular, emocionantíssima, però massa llarga en opinió d´alguns. Tot i això el club respectà la decissió dels jugadors d´anar fins a 50; i potser el Martell pagà cara la seua gosadia i cavà la seua pròpia tomba en exigir-se massa físicament després d´una agenda farcida de partides arreu del país. En efecte, la resistència física va ser clau a l´hora de decidir el campió: Peña, que exhibí un joc que ratllà la perfecció i que ha madurat com a esportista, eixí des del primer moment més concentrat que Eduardo Manos Tijeras llevant-se els polls i fou capaç d´abstraure´s de l´enrenou i de les brofegades dels parroquians. D´aquesta manera, acabà enduent-se el títol davant d´un Esteller que sens dubte està a l´altura de les millors promeses del País Valencià; però només quan aquest ja anava pel terra enrampat de les cames després de la disputa de cada quinze. En resum, una final i dos pilotaris dels quals ens sentim ben orgullosos que situen Arrea-li Bona i Benicarló al nivell d´altres poblacions pilotaires del país.

Esteller, enrampat, assistit per José Garrido
durant els últims instants de la final.

Karate Kid Senar, el pilotari rebel·lació de 2011,
xalant amb un marcador igualadíssim.

Aquests dos butxaques es veu que van apostar per Peña.
Per a quatre "xavos" que van arreplegar a les travesses estan molt contents!

Abans s´havia produït el debut en societat d´una altra joia de la pedrera cadufera, Sofian, qui en una profia a 15 punts acaçà a pilotades a un Carlos Sospedra que es veié sorprés per la força d´un nou pilotari que segurament s´estrenarà per parelles en la Faixa. “Quan me n´he adonat ja en portava 15, tu”, va declarar Sospedra en acabar la partida.

Pel que fa a la final de consolació, José Senar, una altra de les perletes eixides de l´escola d´Arrea-li Bona, s´emportà el bronze, o el que és el mateix una caixa de carxofes i una cistella d´encisams i mandarines que acabà regalant alegrement, per 35 – 25 davant Tito, el pilotari incombustible a qui mai no se li esgoten les piles, en un duel molt bonic, digne de veure´s, i que finalment s´endugué lo Flaret només quan el seu rival va caure de madur, com una figa. “No l´havia vist jugar així en la meua vida”, declarà José Garrido enlluernat pel joc del veterà benicarlando. A més, Senar va ser reconegut pel club com el pilotari rebel·lació de l´any.

Un parell d´encisams, el Xato i al fons, la final de consolació.

D´una altra banda, dissabte de matí, sota un cel gelat però clar i diàfan que permetia veure les illes Columbretes, Carallot inclós, des de la Torre dels Collons, d´altres pilotaris d´Arrea-li Bona es deixaren convéncer pel sindicat del carròs local per jugar una partida d´exhibició de raspall a la fira de sant Antoni. La treta d´honor anà a càrrec de la dameta dels llauradors locals acompanyada d´una caterva d´autoritats locals i autonòmiques i tota una cort de mitjans de comunicació encapçalada per Alberto Fabra, president de la Generalitat Valenciana. Un Alberto Fabra molt ben vestit i molt templat però que no n´amolla una en valencià ni que el maten (ni en castellà, perquè no obri la boca ni per dir bèstia que fas ahí?): un home menys expressiu que el flare d´un trinquet (o que una amanida de soja, o que la mòmia de Tutankamon, o que Steven Seagal amb paràlisi facial).

Foto-denúncia (o Me´n Foto de la Setmana):
Manyà agenollat davant del President de la Generalitat.
Hi ha qui canvia de jaqueta com de calçotets! PERE DIMISSIÓ!
Per no parlar de... CENSORED!

I parlant de xurros, tot i que el resultat és el que menys importa, 40 – 25 per als blaus (Jon, Àngel i Xato) després que Carlos Sospedra (de roig i fent equip amb Manyà i Senar) salvés el primer punt de partida superant per dalt Jon i enviant la pilota contra la fregidora de Churreria Henrike (vés quina manera que tenen alguns des destrossar-se el nom) a qui li va venir d´un pèl no incorporar un ingredient autòcton amb regust de badana a la seua oferta d´assortiment de dolços. A més, el nombrós públic que anà acostant-s´hi va poder gaudir i escoltar de boca del gran José Garrido les divertides biografies del Ros de Carlet, el Xiquet de la Llosa o Juliete d´Alginet (tot un clàssic) en un gèlid però distret dissabte de matí.

Els jugadors de raspall recollint els premis
i una bosseta de coques de sant Antoni.
Afortunadament, el ventilador (o lo que siga) de darrere no estava encés.

Un OANI, Objecte Agrícola No Identificat, del costat dels rojos.

RESULTATS:

Peña – Esteller (Final Individual): 50 – 45

Senar – Tito (Final de Consolació): 35 – 25

Sofian – Carlos (profia): 15 – 12

Jon, Xato, Àngel vs Manyà, Senar i Carlos (exhibició de raspall): 40 - 25

Bon Nadal!

2011-12-19T16:46:52Z

Volia dessitjar-vos Bon Nadal (i també bon Any Nou) amb les boniques targes nadalenques de la Universitat.

Una nova entitat per la llengua: "Maestrat Viu"

2011-12-16T13:09:05Z

Volem fer-vos conèixer aquesta iniciativa que sorgeix de la ma d'Escola Valenciana i alguns col·lectius per la llengua del Maestrat:

Volem fer-vos partícips del naixement de "Maestrat Viu. Col·lectiu en defensa de la llengua i la cultura". Aquest col·lectiu integra membres de diversos municipis d'interior vinculats d'una forma o una altra al Maestrat, i té per objectiu afavorir els intercanvis culturals entre les nostres poblacions, i la promoció de la nostra llengua com a instrument de vertebració, integració, cultura i aprenentatge.

La primera activitat que proposem és un concurs per tal de dotar d'un logotip la nostra associació. Us ajuntem el cartell i el díptic explicatius.
Com veureu, aquest concurs té tres categories: l'alumnat d'educació infantil i primària, l'alumnat d'educació secundària, i una tercera categoria oberta a tot el món.
Des d'ací, volem animar-vos a participar-hi, alhora que agrair-vos que li doneu la difusió que trobeu convenient.

Per més informació i possibles consultes, podeu adreçar-vos al correu maestratviu@gmail.com, o buscar-nos al facebook.

Criatura febril

2011-12-13T23:02:27Z

La gent que ha engegat en les darreres setmanes o mesos l'aventura de l'Ateneu Cultural de Benicarló estan duent a terme iniciatives sovintejades i atractives. Compten a més amb una envejable creativitat a l'hora d'organitzar les activitats, i amb l'al·licient de tenir un local propi (al carrer sant Jaume). Dimecres dia 7 van acollir en aquest espai un acte que, en una situació normal, hauria d'omplir tot l'auditori. Olga Suàrez i Miquel Pujadó van presentar l'espectacle Criatura febril. Tot un luxe, ja us ho dic ara.

L'espectacle consistia en "poemes de sexe i de tendresa" d'Estellés, dits per Olga, salpebrats o imbricats amb cançons diverses interpretades per Pujadó. No es tractava només de cançons d'ell mateix (alguna n'hi havia, també), sinó de cantautors de la bona, magnífica tradició amb què ja comptem: Llach, Pau Riba, Ovidi, Serrat, Raimon, i més enllà encara, Brassens o Moustaki. Magnífiques versions les que ens va oferir. L'artista de Terrassa va mostrar a més la seua faceta irònica i divertida en els comentaris a cada cançó-poema.

Cal treure's el barret davant de l'extraordinària sensibilitat amb què Olga Suàrez va saber trobar els lligams entre poemes i cançons. Semblava en algun cas que hagueren estat escrits per la mateixa mà, que formaren part de la mateixa obra, que la lletra de la cançó i el poema es retroalimentaren mútuament, que es complementaren, que s'explicaren l'un a l'altre. Com si no hi hagués solució de continuïtat entre ells. Un prodigi que ja havien sabut crear amb l'anterior espectacle que van fer junts, Un entre tants: el verí d'Estellés, en què unien poemes de Vicent amb cançons (en aquell cas sí) només de Pujadó.

Què cal dir de la veu i la dicció poètica d'Olga? Ja ens té acostumats, mal acostumats, a sentir-la recitar en els actes de Rodonors Invictes amb calidesa, amb l'expressivitat justa, amb energia, fins i tot amb ira. En aquest cas, ho va fer amb erotisme, com el tema reclamava, amb la dosi exacta, sense excessos i amb molt de sentiment. Ja ho va dir Pujadó: Estellés ha trobat la seua veu.

En resum, una veritable delicatessen poètica i musical; si la veiérem representant-se a Barcelona pensaríem amb enveja que a Benicarló no hi ha actes d'aquesta alçada. I sí, ja veieu, a Benicarló s'ha estrenat, i d'aquesta manera tan senzilla i entregada, amb la humilitat d'un Pujadó que va venir de Terrassa a posta. Això hauria emocionat Estellés, ell que entenia tan bé què és ser de poble, del poble. Sembla que Suàrez i Pujadó, Miquel i Olga, li han trobat gust a això de mesclar poemes i cançons. Es nota que s'hi troben a gust, i saben transmetre-ho a la gent. O siga que esperem seguir sent tan afortunats de poder tornar-los a escoltar.

ESTELLER VS PEÑA: LA TRACA FINAL.

2011-12-13T07:34:34Z

A MÉS, BRUNO AGUT RETORNA AL FRONTÓ DOS ANYS DESPRÉS

Cara a cara, bis a bis, face to face, ménage a deux… digueu-ho com vulgueu, però la Partida del Segle es juga diumenge vinent al frontó del Coromines. Esteller contra Peña, el Martell picant el Mur, el Campió davant l´Aspirant (que per cert, ja se´l va fer a l´estiu tot i que Esteller té excuses per a tot: que si no em vaig fer les mans… que si em feia mal no sé què…). La final de la Lliga Individual de Frontó a Mà entre els dos grans favorits està servida. La parròquia cadufera ja es frega les mans davant una de les millors partides que es pot veure avui dia a Benicarló (i a Castelló) entre dos promeses de la pilota valenciana sorgides de la pedrera cadufera. Però abans van haver d´espolsar-se del damunt dos pilotaris endurits com Tito i Senar a les semifinals. Unes semifinals, per cert, precedides d´algunes profies en què es produí el retorn d´allò més esperat de Bruno Agut després de dos anys mirant-s´ho tot assentadet a una cadireta de plàstic (i això quan n´hi havia!).

El Martell, picant fort.

En la primera semifinal, Esteller es menjà Tito d´un parell de mossos per 35 – 5 en una partida en què el veterà de la panxeta màgica es tornà a deixar l´ànima amb un entrega física d´allò més generosa, com ha fet durant tot el campionat i que li ha servit per berenar-se els seus rivals directes. Però al davant tenia ni més ni menys que el Martell Esteller, que d´un parell de carxots i algunes tretes impossibles de tornar va liquidar la partida per la via rápida. De res no li valgué al bo de Tito la tàctica minuciosament preparada durant l´esmorzarot al Milord (o al Senyoret, si atenem a la normalització lingüística exigida per Karce reunió rere reunió) i que a hores d´ara continuem preguntant-nos quina era.

Diumenge tocava d´"asulgrana". Ves que açò no
acabe sent la secció del Barça de pilota valenciana.

La segona semifinal enfrontà a dos amics fora del frontó que a la pista no es poden vore ni en pintura: Peña, The Wall, i Senar, que tornant a qüestions lingüístiques i al pas que anem qualsevol dia voldrà dir “comer abans d´anar a dormir”. I diem això de dinar i de senar perquè aquest parell de dos també s´apuntaren a l´esmorzar previ per a dissenyar les respectives tàctiques i de passada intentar posar les bases junt al gerent de l´esmentat local hostaler d´una futura i hipotètica secció de pilota valenciana del Barça (i si no, veieu la foto). Però The Wall, que segons José Garrido és el pilotari benicarlando que més ha progressat en menys temps i que estava un poc més per la faena, no donà opció al Flaret, que tot i això desplegà un joc espectacular que féu les delícies del públic assistent. Peña volgué reflectir el seu domini i gran estat de forma també al marcador i s´endugué la victòria per un aclaparador 35 – 0.

Abans, però, dos profies havien encetat la matinal de pilota. La primera entre dos pilotaris a l´alça com són Xatet i Adrià, que dit siga de passada ha agafat el mal costum de no triar cara (o siga, el careto del rei) en el sorteig de la treta i va començar restant. Així, Xatet, segur a la treta, es feia l´amo i senyor de la pista des de bon principi i es posà 20 – 0 en un tres i no res, o com dirien a Cuenca, “sin comerlo ni beberlo”. Però després de disfrutar d´un parell de pilotes de partida, Adrià ben assessorat des de la banda pels “botilleros” de guàrdia, va començar un remuntada que de ben poc no li complica la vida al Xato. El debutant començà a repartir llenya de bot de braç i a complicar-li les coses al Xato. Tanmateix, es nota que li falta encara llegir millor la trajectòria de les pilotes – això només ho dóna l´experiència – i Xato acabà d´arrodonir la victòria amb un parell de ganxos que no s´havien vist des que Olaizola II guanyà la final de 4´5, o siga, des del diumenge passat per la tarda. A les postres, victòria per al Xato per 25 – 15.

Bruno, envoltat d´àngels i dimonis el dia de la seua tornada al frontó.

L´Amo del Carxofar fent de jutge i de "botillero",
tot a l´hora. Karce, assentadet i endiumenjat,
fent de sector crític.

I després plorera col·lectiva al frontó amb el retorn de Bruno, que no es menjava un pa torrat de fa dos anys cap ací. En la seua tornada escollí de company de viatge al dimoni en persona. Sí, sí, el dimoni i de roig: un José Garrido que després de fer les gestions oportunes per aconseguir que li pintaren una línia de treta per a majors de 76 anys (ja vorem si algú dels que hi havia arriba a utilitzar-la algun dia, ja ho veurem!) acalentà els seus rivals – Sospedra i Àngel – a la treta d´igual forma que ho va fer amb el diccionari: enmig de les esbroncades al seu company Bruno davant de sa mare i de les interpel·lacions als rivals als quals els deia que si estaven fluixos de menjar (o de no menjar, no ho vam acabar d´aclarir) tanta carxofa i tant d´abadejo, no sabem què explicava d´unes gafes. Tanmateix, ens corprén i ens captiva de veure com aquest il·lustre de la pilota valenciana viu aquest esport i les ganes que en tenia de tornar a jugar. És senzillament, impressionant (i si no, mireu-lo com estira a la foto. Això no li ho hem vist fer a Esteller en la vida).

Tito passà per l´adreçador i li
pintà a Garrido la línia de majors de 76.

A n´aquest cronista també li consta que dissabte de matí se celebrà una altra jornada escolar de pilota valenciana, raspall al Ródenas i frontó al Coromines. Però aquest cap de setmana, les seues fonts – les fidedignes i les no tant fidedignes – van molt atabalades i s´han oblidat d´informar-lo. I potser algú més, en silenci i sense fer soroll, també hi haja estat treballant pel club; però tot açò ni ho sabem ni ho podem contar. I açò no és un retret; ans al contrari, un reconeixement a les persones que cada setmana perden temps i diners en Telefònica per què aquestes línies siguen possibles.

Mireu com estirava Garrido abans de la partida: això... això...
no ho ha fet Esteller en la vida!

Resultats semifinals Lliga Individual Frontó a Mà:

Esteller – Tito: 35 – 5

Peña – Senar: 35 – 0

Profies:

Xato – Adrià: 25 – 15

Garrido/Agut vs Sospedra/Àngel: 25 - 15

Exiliats ahir i ara

2011-12-09T03:05:24Z

Ahir va tenir lloc l'estrena de l'espectacle Criatura febril, d'Olga Suàrez i Miquel Pujadó, a l'Ateneu Cultural de Benicarló. Una experiència del tot recomanable, magnífica, un plaer estètic de primer ordre. Ja en parlaré més extensament un altre dia. Avui només volia fer sortir en aquest bloc un text que s'hi va llegir. Es tracta d'un fragment d'una carta que Joan Fuster va escriure a Agustí Bartra el 1950. La vigència dels mots fusterians és impactant, i es troba molt relacionada amb la idea que es trobava a l'origen d'aquests "Exilis".

Sueca, 21 d'octubre de 1950

Benvolgut amic Bartra:

No sé com dir-vos el meu agraïment pels vostres bons mots, ni l'alegria que he sentit en rebre'ls. És tan consolador, que arribe alguna vegada un ressò càlid, una veu companya, fins aquest erm en què vivim! Jo he dit molt sovint que potser no es trobaria un esperit més semblant al d'un valencià catalanista que el d'un català exiliat. Àdhuc pense, en les estones de desencoratjament, que encara som nosaltres més exiliats que no vosaltres, o, si voleu, que el nostre "exili" és més dolorós que el vostre. Sentir-se exiliats en la mateixa pàtria! Sentir com ens senten exiliats els compatriotes! Vosaltres, sens dubte, viviu servant al cor una imatge preciosa de la pàtria, aqueixa Catalunya ideal que l'esperança i la fe us mantenen intacta; però nosaltres... Nosaltres no sabem defugir una comparança imnmediata entre allò pel que lluitem i una realitat sorda, apàtica, amarga. Perquè si almenys tinguéssem enemics! Però no; a València els valencianistes no ens mereixem ni això, segons sembla; només una buidor angoixosa, només la indiferència radical, només el gest compassiu dels qui, si s'adonen de nosaltres, comenten: "Quina manera de perdre el temps!". Cal molta il·lusió, molta passió, per superar les crisis a què estem abocats. Anem passant-les a força d'esperança sobretot. Una esperança desesperada, en ocasions. I pensant evangèlicament que, qui perd el seu temps, el guanyarà. Aquests anys de desolació i de fosca han sorprés València en un moment delicadíssim de la seua història (...). Avui, l'allau de la castellanització no troba obstacles ni tan sols en les llars dels valencianistes, i afegiu a açò una esterilitat cultural (...) però sabeu la tragèdia que significa saber-se rent i veure que ningú no es digna a aprofitar-lo? (...)

Però cal posar fi a aquest devessall de lamentacions. L'important és, en resum, que el foc no s'ha apagat. I que els instants de desencoratjament alternen amb uns altres de confiança cega i absurda. Que fràgil que és tot açò, no? Però no hi ha res més. (...) Pense si en aquest món que vivim (...) no caldrà revisar les aprensions intel·lectualistes de què estem constituïts (aprensions en el sentit d'escrúpols, de recels). En altres paraules: si la poesia no serà la solució. I no parle ara com un senyor que escriu versos i que "agrana per a casa". La poesia i la seua arrel mística. (...) Un retorn al cristianisme? No sé. Em malfie dels retorns. Potser sí una recuperació d'aquelles forces que, en un temps, feren del cristianisme una forma essencial d'humanitat (...)

I res més per avui.

Ben vostre,

Joan Fuster

TRASPÀS DE PODERS

2011-12-07T12:44:28Z

LES SEMIFINALS DE LA LLIGA INDIVIDUAL, EN MANS DELS MÉS JOVES

A n´aquests sapastres d´Arrea-li Bona ja els coneixem com si els haguéssem parit! Estava clar que havien d´aprofitar el dia de la Constitució – eixe paperet tan simpàtic que parla de coses tan divertides com el dret a una vivenda digna o l´accés al treball per tothom – per embolicar la troca. I és que feren coincidir la diada constitucional amb la celebració dels quarts de final de la lliga individual i així exemplicar a la pista el traspàs de poders que es viu al sí del club, o siga, i dit amb paraules més planeres, que els joves van córrer a pilotades als més grans per tot el frontó. Tret de Tito, l´únic pilotari nascut a la dècada dels 70 que hi accedeix, les semifinals seran protagonitzades pels joves nascuts als 90. El relleu generacional, el traspàs de poders entre totes dues generacions, és ja una realitat inqüestionable. I dit siga de passada, tot un èxit per al club en tant que els alumnes ja superen de bon tros els mestres.

Esteller vs Xeto

Diumenge de matí, sota un cel més net que els comptes corrents dels socis de la cooperativa agrícola de L´Aldea, es disputaren els quarts de final de la lliga individual de frontó a mà. La puntualitat i l´espectacle els posaren dos dels més joves, “Martell” Esteller i Xeto, que disputaren una partida preciosa tot i el resultat de 30 – 5 per al primer, l´actual campió i defensor del titol. El Martell, després de la partida explicava a qui el volgués escoltar que un pilotari sols té tres possibles resultats: guanyar per jugar bé, perdre per jugar mal o perdre tot i haver jugat bé. Aquesta tercera opció va com la seda per resumir la trajectòria de Xeto en aquesta competició: ha fet un joc espectacular, progressant d´allò més, fent suar els més valents del frontó; però després de quinzes de molt de mèrit, un seguit d´errades en els cops més fàcils i en els punts decissius l´han impedit acostar-se a la victòria en les partides contra els seus rivals directes. Diumenge fallà sobretot de bot de braç i això permeté Esteller tenir sempre controlada la partida tot i l´exigència en el joc que li demanaren els cops de Xeto.

Tito vs Karce

Tot seguit es disputà l´únic enfrontament entre dos pilotaris de la vella guàrdia: Kanell Màgic Karce contra qui podríem començar a anomenar Panxeta Màgica Tito, perquè es veu que els esmorzarots al Milord li senten d´allò més bé. Tito començà com sempre, gelat, patint i errant massa durant els primers jocs; i això esperonava el seu rival: no véiem un Karce tan motivat des d´aquelles famoses semifinals per parelles en què se n´anà de paella (motivat a la paella, és clar). Així, Kanell Màgic – després d´assabentar-se que a la partida era a 30 i declarar “feu el que voleu” – es posava 10 – 5 a favor fent millor joc que el seu rival. Però a poc a poc, i com sempre, Tito anà entrant en la partida, errant menys cops i castigant l´esquerra de Karce. Però sobretot no fallà, i tot i que no va fer molts punts guanyadors anà tornant-ho tot i esgotant físicament Karce, que acabà sucumbint 30 – 15, en una de les partides més boniques de tota la lliga.

Carlitos: la pròxima vegada alça el cul de la cadira per fer les fotos,
que són totes iguals!

Peña vs Franjo

Voleu dir que li pegarà?
Encara li fotrà a Peña!

I a partir d´ací, festival adolescent. Els més joves, que no havien acudit al Milord, semblaven tenir fam i es berenaren d´un parell de mossos els veterans. El primer a caure, Franjo, un pilotari en crisi, davant Peña. The Wall, veient físicament apurat el seu rival i incapaç de fer-li mal, començà donant-li peixet i jugant amb ell com un gat amb una rateta. Però quan Franjo, amb alguna treta i alguna deixada de mèrit, li féu un joc i posà el marcador 15 – 5, es va despertar la bèstia que Peña duu dins. El seu rival tornà a sentir eixe xiuxiueig letal que The Wall pronuncia “per lo bajini” tot dient: “bueno, açò s´ha acabat, que tinc fam” i en un parell o tres de minuts, i amb unes tretes letals impossibles de tornar pel seu rival, finiquità la partida 30 – 5. Peña es postula com l´altre gran favorit per a guanyar l´individual; però abans haurà de superar en semifinals en un duel gairebé fratricida un Flaret que no deixa de progressar aritmèticament.

Ací teniu la foto del pròxim cartell:
Peña, d´esquerreta i dedicada per a totes
les xicueles del poble.

Senar vs Manyà

Lo Flaret, qui ja havia superat els veterans del seu grup – Tito i Franjo – es trobava al davant l´últim corcó de la dècada dels 70, i potser, el pitjor de tots: Manyà, l´Amo del Carxofar, la personificació d´Arrea-li Bona Autèntica. A més, Senaret també s´enfrontava a les seues pròpies paraules perquè segons ens conten fonts poc fidedignes havia anunciat que es classificaria per a semis sense baixar de l´autobús (o del tractor, per tradició familiar). La cosa és que arribà al frontó vestit de Karate Kid (veieu la foto) i començà la partida més nerviós que Pinotxo a la “Máquina de la Verdad”. Així regalà el primer joc a Manyà en fallar tres tretes gairebé seguides; i amb un joc ferm, segur, i fins i tot de vegades vistós, Manyà es posà 20 – 10. Però quan alguns ja apostaven pel roig, ressorgí la figura del Flaret: deixà de fallar i començà a moure el seu rival de punta a punta del frontó resolent els punts amb el seu bot de braç mortal o de palma fins a la línia del 6. A la fi, Senar capgirà el marcador i s´uní a la festa dels més joves que el dia de la Constitució han protagonitzat a la pista (on ha de ser) el traspàs de poders que albira per a un futur immediat pilota – i pilota de la bona – a Benicarló.

Karate Kid Senar i Garrido. Dos generacions cara a cara.
I Garrido, per primera vegada a la seua vida, flipant i sense paraules només de vore´l.

I diumenge vinent, dia 11 de desembre, les semifinals:

Panxeta Màgica Tito vs Martell Esteller

Senar, lo Flaret vs Peña, The Wall.

I, a més a més, alguna profia en què torna al frontó després de no sabem quant de temps Agut (acompanyat d´un il·lustre com és José Garrido) contra Àngel i Sospedra, en un altre duel intergeneracional.

Resultats Quarts de Final Lliga Individual Frontó a Mà:

Esteller – Xeto: 30 – 5

Tito – Karce: 30 – 15

Peña – Franjo: 30 – 5

Senar – Manyà: 30 - 20

Rossell i Moustaki

2011-12-06T21:17:42Z

És poc freqüent que un programa de televisió m'emocione. El més normal és que els impactes estètics i sentimentals m'arriben gràcies a la literatura o el cinema, i també la música. Ahir, però, em va passar veient el programa El convidat d'Albert Om, a TV3. No és la primera vegada que aquest programa m'interessa o m'impacta; recordo aquesta temporada el capítol dedicat a la monja Teresa Forcades, que recomano vivament. Però en aquest cas no fou simplement interessant, sinó que poguérem veure una escena de bellíssima emoció.

La protagonista d'aquesta edició era la cantant Marina Rossell. L'artista catalana ha enllestit recentment un disc de versions de Georges Moustaki, i volia presentar-li'n alguna personalment. Rossell i el cantat francés han mantingut al llarg dels anys una estreta relació d'amistat i sembla ser que en algun moment han estat amants, però ara Moustaki es troba molt malalt amb un enfisema pulmonar. Rossell i Om el van visitar a la seua casa de París.

Ja era emotiu veure la manera com se saludaven els dos artistes. La manera com Om va conduir l'escena em va semblar d'una discreció i una delicadesa admirables. L'espectador podia sentir els sentiments que experimentaven aquelles dues persones, tan unides i que tanmateix eren conscients que tot està arribant a la fi. Però el moment a què feia referència al principi es va produir quan Marina va interpretar la versió que ha fet de "El metec", una mítica i vella cançó de Moustaki.

Jo no conec gairebé Moustaki, i "El metec" em sona només molt vagament, però eixe moment televisiu em va semblar d'una gran força. L'antiga amiga oferia al vell quasi moribund el millor tribut que li podia donar: la seua pròpia música, en una altra llengua. Li estava oferint la immortalitat. Era un instant de donació, d'amor absolut allò que estaven gravant les càmeres. Un comiat, una declaració d'amor en forma de cançó. Un acte senzill però prenyat de sentiments. I el millor era que l'espectador podia copsar aquests sentiments.

Avui he escoltat diverses vegades Moustaki, i en concret "Le metéque".

2011-11-30T15:32:29Z

ARREA-LI BONA GYM

Cap de setmana marathonià de pilota valenciana a Benicarló. Tot i que el poble s´està quedant sense pilotes de vaqueta – totes encanades pels patis i galeries del veïnat –, i que qualsevol dia hauran de jugar amb les pedres del riu o els còdols de la mar Xica, es veu que aquesta colla de lleganyosos d´Arrea-li Bona no tenen res més a fer que estabornir les parets del Coromines i acomboiar pel mateix camí els xiquets del poble. Així, dissabte se celebrà la I Jornada de Pilota Escolar amb alumnat dels col·legis públics Marqués de Benicarló, Martínez Ródenas i l´institut Joan Coromines. A més, es decidiren els quartifinalistes de l´individual local de frontó a mà i se celebrà el 5é aniversari del club.

Açò seria el discurs oficial del club. Però la realitat és que allò que començà de manera responsable, organitzada i formal com és l´organització d´una jornada escolar de pilota, acabà més tort que la carretera d´Alcalà a les Coves de Vinromà i esdevingué una competició de milhòmens a vore qui feia més flexions a una mà, presumint de musculació i reptant-se a polsos com si fóssem en un gimnàs cutre de barri metropolità.

Ajupint el llom des de menuts.
Arrea-li Bona promou la cultura de l´esforç en temps de crisi.

En fi, la cosa és que dissabte de matí benjamins i alevins gaudiren a la pista del Màrinton d´una minicompetició de raspall. El primer classificat va ser Joel Forés, el germà menut dels bessons, que sembla tenir la fusta necessària per seguir les passes de son germà Jon, semifinalista a l´autonòmic juvenil fa dos anys. En 2ª i 3ª posició quedaren Sergi Alemany i Víctor Gómez, altres dos futuribles cracks de la pilota cadufera que també apunten maneres.

El futur del frontó cadufer: que sant Manró ens pille confessats!

Mentrestant els més grandets seguien les passes dels majors tot fuetejant el frontó del Coromines en una altra minicompetició que s´endugueren dos benicarlandos d´importació: Sofian i Hicham. Feia goig de veure com des de l´escola de pilota d´Arrea-li Bona, la nostra pedrera, s´assegura el futur d´aquest esport al poble. I és que tal com li peguen aquests xiquets, d´ací a un parell d´anys correran a manronades els més grans per tot el frontó.

A més a més, aquest cap de setmana s´ha jugat la darrera jornada de la lliga individual de frontó a mà i totes les partides ajornades, és a dir, un “no-parar” de pilota. Com que fer la narració de cadascuna de les partides es faria inacabable, ací teniu els resultats i una lleu pinzellada d´allò que ha oferit cada jugador en l´últim tram de la competició:

Esteller – Tito 25 – 0 Tito – Franjo: 25 – 10

Xeto – Xarli: 25 – 0 Senar – Juan: 25 – 0

Manyà – Xarli: 25 – 5 Karce – Àngel: 25 – 0

Esteller – Senar: 25 – 0 Manyà – Peña: 0 - 25

Xatet – Karce: 10 – 25 Karce – Xarli: 15 – 25

Xatet – Peña: 0 – 25 Senar – Franjo: 25 - 0

Els joves, aprenent dels cracks, en aquest cas del "Martell".

Grup A

Peña, The Wall: més sobrat que Pamela Anderson donant el do de pit, no en tingué prou apallissant Manyà a la pista que el reptà a un pols en un duel macarrònic després de dinar a un restaurant del poble del qual no en direm el nom perquè no isca malparat, com en les millors (o pitjors) pel·lícules de Jean-Claude Van Damme.

Peña, Xato i Mañes, que és del Madrid (i de l´organització).
Fixeu-vos les sabatilletes de guai que duu The Wall.

Kanell Màgic Karce: que ja és grandet, tot i que de , ha fet una classificació per llevar-se el barret guanyant alguns dels pinxos del Coromines. Però quan ho tenia tot de cara per fer primer de grup, va perdre l´última partida en una xarlotada… perdó, en una memorable partida contra Xarli que els hooligans caduf… perdó, la parròquia cadufera recordarà per molt de temps.

Manyà: d´Amo del Carxofar a Principito del Coromines (més que res per la coroneta). Tot i fer un joc ferm i espectacular, Manyà no passa del tercer lloc ja que pel camí s´ha trobat dos pedres més dures que ell com són Karce i Peña. Tanmatex, la nóvia continua contenta.

Xeto: un dels pilotaris que millor joc ha desplegat, per fi s´ha retrobat amb la victòria i li arrabassa a Xarli la classificació per a quarts. Tant de bo pegue ja l´esclafit definitiu i se´n puge al carro dels millors.
Xarli: tot i que els millors moments de la lligueta els va viure diumenge punxant Rihanna, es va trobar amb dos victòries inesperades davant els líders de grup que li van donar opcions de classificació fins l´últim moment.

Només li va faltar punxar la d´"El venao".

Àngel: més carn de gimnàs que quan se centre definitivament en la pilota i substituïsca les peses i els espills pel tessamoll i l´esparadrap, amb la potència de braços que té, esdevindrà una de les futures joies de la pedrera d´Arrea-li Bona.
Xatet: sense dubte, el pilotari amb més pundonor del poble. Mentre les clementines es fan malbé al tros, ell es deixa la pell al frontó.

Grup B

Esteller: es classifica primer del grup B sense despentinar-se, i gairebé sense fer-se les mans. D´una altra banda, convindria que s´apugés un poc els pantalons perquè amb la regata a la vista i tot rosset que és, té un aire a Benny Hill.

Tito: un pilotari de crosta de coco, dur com ell a soles, que es deixa la pell a cada partida. La seua durícia, afegida a la barbeta que porta el col·lega, fa d´ell una espècie de Chuck Norris de la pilota benicarlanda.

Està clar: l´home ve de la mona.
I ves que no siga a l´inrevés!

Senar, lo Flaret: a poc a poc va adquirint galons i va destrossant rivals gairebé al mateix temps que ho fa amb els diccionaris. Aquest cap de setmana, entre ell – que anava d´ “asul” (encara estem investigant si és amb essa sonora o sorda) i Garrido – que es demana “cortats” al bar de davant – han fet remoure el bo de Joan Coromines a la seua tomba.

Franjo: físicament molt apurat, ha caigut de madur, com les figues. Es classifica de miracle.

Sospedra: en fase de recuperació d´un colze malparat, es retrobarà amb la competició a la Faixa.

Juan: un valent, un esportista de debò, un pilotari entregat i braguetaire de pro; un pintor que pinta con amooorrr… les ratlles del frontó.

Adrià: el més llest de tots, va vindre al dinar i avant!

I per cloure aquest cap de setmana farcit de pilota, commemoració del 5é aniversari (o 4t, perquè segons a qui li preguntes els hi surten uns comptes o uns altres, com a les embarassades). En un dinar de germanor al Tonellet, els restauradors posaren la paella i els canalons i nosaltres, els macarrons: perquè la festa començà amb un concurs de polsos i flexions a una mà, com a les sessions de gimnàs de Gran Hermano 9. Menys mal que el gran José Garrido ho arreglà amb unes lloes. En resumides cuentes, pilota i festa mentres puguem; perquè com diria sant Manró, una vegada mort, la cara com un porc.

De primer amanida i paella; i de postres,
un parell de macarrons: Van-Damme i Stallone en acció!

El cronista es reserva l´opinió personal per no ferir la sensibilitat
dels lectors.

Fent gran el país petit

2011-11-29T23:55:01Z

Cada dia em sembla més important la unitat cultural que mantenim les terres del Maestrat i els Ports amb les Terres de l'Ebre catalanes. No em refereixo només al fet que existeixen nombrosos vincles que ens uneixen: lingüístics, folklòrics, religiosos... Això ja ho dono com a cosa sabuda. Vull dir que mantindre viva la consciència d'allò que ens uneix és fonamental no només perquè els habitants d'aquestes terres no perdem les arrels, sinó també perquè trenquem les barreres imposades que l'actual divisió autonòmica està establint.

No abunden les iniciatives que tracten de reforçar la identitat d'aquest territori, però a pesar de tot hi són i van fent forat. Els passats dies 23, 24 i 25 va tindre lloc el III Congrés de Cultura i Territori a les comarques de la Diòcesi de Tortosa. Es tracta d'unes jornades que organitzen conjuntament la Universitat Jaume I i la Universitat Rovira i Virgili. Sí, una col·laboració a banda i banda del Sénia. Se celebren amb una periodicitat quinquennal: la primera edició va tenir lloc a Benicarló fa deu anys, i en aquesta ocasió s'ha traslladat a Vinaròs.

Tot i el nom, no són unes jornades eclesials, sinó que prenen el nom de la diòcesi com l'única entitat actual que manté els lligams entre els pobles del nord valencià i el sud català. La divisió eclesiàstica en diòcesis és ancestral, es remunta als primers segles de la cristianització del territori, i per tant es basa en criteris d'unitat cultural molt profunds. Per això l'actual diòcesi de Tortosa reconeix la interrelació de comarques amb una llarguíssima història comuna que les administracions actuals no tenen en compte. És el territori de l'antiga Ilercavònia ibera.

El Congrés esmentat va aplegar quatre ponències i dotzenes de comunicacions d'estudiosos d'arreu que se centraven en els més diversos aspectes d'aquesta terra de frontera. Botànica, llengua, religiositat popular, literatura, història, cultura popular i tradicional, heràldica, patrimoni, arquitectura. Un programa completíssim, molt variat, com sol passar en aquesta mena d'actes acadèmics. Tot plegat, un enorme conjunt d'aportacions que no només avancen en el coneixement aprofundit del territori. També contribueixen a reforçar els vincles, a entendre com s'il·lumina la comprensió de nosaltres mateixos i el nostre context cultural, històric i científic quan el posem en el context adequat de les terres al nord i al sud del Sénia.

Un gran encert i un gran èxit, en definitiva, del qual cal felicitar els organitzadors. Aquesta mena d'iniciatives són les que serveixen per a establir les línies que unisquen dues terres marginades per llurs respectives administracions que es retroben en el passat comú per a construir, tant de bo, un futur compartit.

TOT EL PEIX VENUT A LA LLIGA INDIVIDUAL DE FRONTÓ A MÀ

2011-11-16T13:04:57Z

O quasi tot: perquè a falta de dos jornades per cloure la lligueta ja estan clars almenys set dels vuit quartfinalistes. En el grup A Peña, Karce i Manyà ja estan classificats i sols resta saber qui serà el quart pilotari en acompanyar-los, Xeto o Xarli (la partida que els enfrontarà aquest cap de setmana vinent s´albira apassionant). En el grup B, després que Carlos Sospedra quede pràcticament eliminat en no haver-se recuperat satisfactòriament d´una lesió de colze, són el Martell Esteller, Tito, Senar i Franjo els que tenen la classificació a la butxaca.

Sospedra, lesionat, ajuda a Peña a
fer-se les mans. (Imatge d´arxiu)

Dissabte a la tarda, sota un cel blau com la sang de la infanta Cristina, la dona d´Iñaki Undargarín, es disputaren diverses partides corresponents a la cinquena jornada de la Lliga Individual de Frontó a Mà. Totes elles disputades entre els més joves de la pedrera d´Arrea-li Bona. Per estrany que semble, la beateria cadufera no celebrava cap festivitat del santoral, ni santes Cecílies ni Geperudetes ni res de res, i doncs els acords de la banda municipal no acompanyaren les manronades i carxots dels nostres joves ja acostumats a bregar al frontó amb banda sonora i esclafits de coets com a música de fons.

I ja que parlem de sants i d´altres habitants del cel, qui més faena va tindre va ser el debutant Àngel, que es va veure les cares amb dos autèntics dimonis de la pilota cadufera: Peña i Xeto. En partida avançada a la setena jornada, Peña es redimí d´algun pecat inconfessat tot donant-li un poc de peixet de manera que Àngel li féu dos jocs (25 – 10). Però Xeto, que ha agafat la seguideta de victòries i no té compassió de ningú, no li donà cap opció i el calentà 25 – 0. Per acabar-ho d´adobar, Àngel també jugà dimecres una partida ajornada contra Manyà, l´Amo del Carxofar, un autèntic dimoni sense cua ni banyes que va de guai i d´enrotllat però que no tingué pietat d´Àngel qui es tornà a endur la del polp pel mateix resultat de 25 – 0. Tot i els resultats, Àngel s´està bregant amb els gallets del Coromines i té tota la traça d´esdevenir una de les futures joies de la nostra pedrera.

Adrià riu que riu abans que li caigués la
de Maria Santíssima (Imatge d´arxiu).

D´altra banda, també s´enfrontaren Carlos Sospedra i Senar, lo Flaret. Sospedra, qui potser tornà massa aviat a la competició, continua tenint problemes amb una lesió de colze i acabà amb el braç a la virulé, o siga, en cabestrell. Va voler forçar massa i tot i els avisos del seu malmés colze en forma de doloroses punxades continuà la partida fins a fer-se mal de veritat. Tot plegat sembla que no es recuperarà a temps per a disputar la fase eliminatòria. Per la seua part, Senar sembla no tenir cap problema si no hi ha diccionaris pel mig. La seua dreta fa més mal que una pedregada en sec i corre i lluita per tot el frontó més accelerat que el bateria de Metallica (o si voleu, de Poval de Sobredosis). A les postres, victòria per al Flaret per 25 – 10 contra un Sospedra que ha après que en un esport tan exigent com la pilota valenciana cal saber dir prou abans de fer-se mal.

Si amplieu la imatge, comprovareu que està a punt de
mossegar-se la llengua de la ràbia amb què li fot: nynnyng!

DJ Xato: no ens cansarem de repetir-ho:
tot i que no en guanya ni una, quina traça que té!

I diumenge de matí, sota un cel enterenyinat de núvols esquifits, gairebé inexistents, com l´ànima dels qui a Tots Sants furten els gerros de flors al nínxol del costat, es jugaren les partides dels vells rockers de sempre; o més que rockers, punkarres, perquè el Xato – sempre amatent a les últimes novetats musicals – amaní la vetllada amb tot de joves promeses musicals com Eskorbuto, Ramones, etc. Es veu que d´aquesta manera intentava motivar-se per plantar-li cara a l´Amo del Carxofar. Però Manyà, qui ha fet un curset avançat de com fer-se les mans sense perdre-hi la sensibilitat per tocar-li el cul a la nòvia en arribar a casa tot suat després de la partida, no es deixà acagallonir pels durs acords de guitarra que brollaven del mòbil del Xato. Ben al contrari, va ser el Xatet qui acabà com cagalló per séquia buscant la pilota per tot el frontó sense poder tornar les pedregades d´un Manyà que torna a estar a un alt nivell.

Per rematar la jornada, jugaren Franjo i Adrià amb victòria per al primer per 25 – 0. Tot i el resultat, Adrià, un pilotari com cal, un poc despentinat, però com cal, donà sempre la cara i lluità cada pilota que el rebordonit de Franjo sempre intentava pegar a la paret o buscant els dos panys. Però rai tots dos: Adrià està fent bones partides l´any del seu debut i Franjo ja pensa en els possibles resultats i caramboles per creuar-se amb Kanell Màgic Karce en els quarts de final ja que aquest – atenció! – ha promés de redactar la crònica si es produeix eixe enfrontament.

Franjo, per "soleares": Cojo una manzana, la miro, la muerdo, la tiro...
Cojo una manzana, la miro, la muerdo, la tiro...

Resultats 5ª jornada Lliga Individual de Frontó a Mà:

Xeto – Àngel: 25 – 0

Sospedra – Senar: 10 - 25

Xatet – Manyà: 0 – 25

Franjo – Adrià: 25 – 0

Tito – Juan: 25 - 0

Àngel – Manyà: 0 – 25 (partida ajornada)

Àngel – Peña: 10 – 25 (partida avançada)

ANOTHER BRICK IN THE WALL O ARREA-LI BONA SANDINISTA

2011-11-08T00:13:54Z

Ja la tornem a ballar! No, no, tranquils, que no és una altra crònica trilingüe com les de l´època de Font de Mora. És simplement una altra manera de dir que Ivan Peña, The Wall, el pilotari cadufer que més pilotes alça i torna, una paret personificada, un frontó humà, s´ha trobat aquest cap de setmana amb allò que en Cuenca dirien “la horma de su zapato”: Fran, de Quartell, un pilotari més dur de pelar que Chuck Norris en Delta Force i capaç de tornar pilotes impossibles des de qualsevol racó del frontó.

D´altra banda, en la lliga individual local aquests arreplegats d´Arrea-li Bona semblen haver-se encomanat de l´aclaparadora victòria del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) a les eleccions del “cocodrilo” (segons el diccionari José Garrido – català, català – José Garrido, Nicaragua) i s´han apallissat els uns als altres durant tot el cap de setmana, tal com ha fet l´FSLN amb els fatxes... perdó, amb els liberals. Sols així s´expliquen alguns dels escandalosos resultats de la jornada, amb diversos roscos inclosos per a alguns pilotaris que han eixit del frontó més escaldats que el protagonista d´Holocausto Caníbal.

Tot i que el van calentar com un dau, quina traça que té!

Si feu com Milikito (o Maradona) i seguiu la
línia blanca, trobareu Peña; a la seua esquerra,
Fran, l´exterminador de cadufers.

Dissabte a la tarda, sota un cel clar i ras com la calba d´Hugo Chávez, amic de l´ànima del comandant sandinista Daniel Ortega i encarnació del dimoni segons alguns mitjans de comunicació estatals, es disputà el plat fort del cap de setmana: el cara a cara entre Peña, The Wall, i Fran, de Quartell, finalista l´any passat i botxí de Jon algunes setmanes enrere. Tots dos es jugaven el passi a les semifinals de l´autonòmic juvenil. Peña necessitava la victòria i que el del Camp de Morvedre, no puntués, és a dir, que no arribés a 35. Però Fran, la burreta del qual ja es coneixia el camí fins a Benicarló, va arribar al frontó molt abans que el pilotari local, calfant des de ben aviat i començant la partida amb el motor a punt. En canvi, Peña començà més gelat que un alicatador d´iglús i des de l´inici veié com Fran prenia distància. Amb 0 – 10 a favor, el de Quartell jugà tranquil, fins i tot diríem que a mig gas, i sempre tingué a Peña més acorralat que els gèrmens de Pato WC. Quan el cadufer entrà en joc ja era massa tard: amb 10 – 20 en contra protagonitzà alguns jocs de mèrit; però Fran, que té un carxot que fa por capaç d´alçar pilotes impossibles, no li donà opció. I a poc a poc, però de forma inexorable, la partida s´anà decantant cap al de Quartell. A la fi, 40 – 20 per a Fran, un tros de pilotari com un campanar, un altre “brick in the wall” que comença a tenir fama d´exterminador de benicarlandos, una mena de caduferocida de la pilota.

Xeto i Xato. No és un embarbussament.
Es diuen així.

Abans s´havia jugat la partida de l´individual local entre Xato i Xeto – poca broma! –, una de les pallisses del cap de setmana a favor del segon (0 – 25). Xeto va fer bones les enquestes que el donaven com a candidat a la victòria i va celebrar el seu 17é aniversari amb els primers tres punts en el seu caseller. Xatet, voluntariós i esforçat, disputà fins al final; però res no pogué fer amb una Xeto que necessitava la victòria com el menjar. I després del duel autonòmic s´enfrontaren Senar, lo Flaret, i Adrià – com diria la meua àvia, un altre Pink Floyd – amb resultat idèntic de 25 – 0. Senar, després de destrossar el diccionari – algú va escoltar de la seua boca un apocalíptic “passa´m les tijeres” mentres es feia les mans – va destrossar Adrià, que almenys va tindre la decència de no maltractar la llengua d´Ausiàs March en un recinte acadèmic que duu el nom de l´il•lustre lingüista que era Joan Coromines.

Els efectes de les primeres retallades en educació ja es fan sentir:
Senar va apallissar Adrià (de roig) després de destrossar el diccionari.

I diumenge de matí, sota un cel incert que amenaçava pluja i amb un oratge de mil dimonis, jugaren els més valents del poble. Allò que en diríem uns milhòmens! De primeres, Esteller i Franjo acabaren la partida de la primera jornada suspesa per la pluja amb victòria per al Martell per 25 – 20. I després Franjo apallissà al més valent de tots, Juan, que mig malalt i fet un nyap acudia al frontó per disputar-se les garrofes amb ell, també en partida ajornada, i després amb el Martell, ni més ni menys. Tanmateix, Juan, que ja no és un xaval precisament, aguantà poc. Els carxots i manronades dels virus gastrointestinals que atacaren de valent l´aparell digestiu del pobre Juan pogueren més que la seua força de voluntat i a penes aconseguí de fer alguns punts a Franjo, que es trobà així amb una victòria massa fàcil. Juan acabà la partida groc com el canari dels Simpson i tornant a la natura allò que aquesta li havia oferit a l´hora d´esmorzar. No em feu donar més detalls, però la cosa és que acabà donant-li la partida a Esteller, que xino-xano, ja és el líder del grup B.

Per cloure la jornada, Xarli, que compta les seues partides per victòries, guanyà a l´altre debutant de la lliga, Àngel, per 25 – 15. La seua experiència fou suficient per derrotar a un Àngel, que si bé té bons cops – sobretot el bot de braç – i la fusta per construir un pilotari de futur, encara té alguns problemes per trobar la posició adequada dins el frontó.

I vet ací un gos, vet ací un gat, que la crònica ja s´ha acabat.

Resultats:

Lliga Autonòmica de Frontò a Mà:

Fran (Quartell) – Peña (Benicarló): 40 – 20

Lliga Local Individual Frontó Valencià (4ª jornada):

Xeto – Xatet: 25 – 0

Senar – Adrià: 25 – 0

Xarli – Àngel: 25 – 15

Esteller – Franjo: 25 – 20 (partida ajornada)

Franjo – Juan: 25 – 0 (partida ajornada)