Planetaki Planet Informació electrònica

Taller de cerca d’informació a la biblioteca.

2012-04-09T22:33:12Z

La informació està a l’abast de tothom gràcies a les TIC. Només necessitem un ordinador, un telèfon o una tablet, amb connexió a Internet, per resoldre qualsevol dubte que se’ns presenta, de manera immediata.

Buscar de manera efectiva, però, no és fàcil sense unes instruccions bàsiques. El treball de recerca de Batxillerat posa a prova els recursos dels alumnes que s’enfronten per primer cop a la necessitat de buscar i trobar informació fiable.

És habitual que la biblioteca pública, mitjançant les visites escolars, col·labori amb els instituts oferint formació que converteixi els alumnes en usuaris autònoms, capaços d’utilitzar el catàleg i trobar documents enmig del fons. Avui, però, cal anar més enllà i oferir als joves les eines necessàries per a accedir a la informació, destriar-la, utilitzar-la i citar-la correctament.

Amb aquest objectiu, hem començat a oferir un taller bàsic de cerca d’informació amb la intenció d’oferir pautes, recursos i, sobretot, obrir vies de comunicació bidireccionals entre els alumnes (usuaris o usuaris potencials) i la biblioteca.

Materials elaborats pel taller:

Cerca d’informacio a la Biblioteca i altres recursos pel treball de recerca

Distribució del fons general a la biblioteca

Els materials han estat elaborats pensant en donar una visió general de les qüestions més importants a tenir en compte. S’incideix especialment en l’ús del catàleg ARGUS i en les possibilitats que ofereix als usuaris un cop es donen d’alta.

A més de les vies de comunicació habituals, hem obert un grup a Facebook que ens permetrà comunicar-nos amb els alumnes i proposar nous materials que els puguin interessar.

Filed under: Biblioteques, Materials biblioteca, Tallers formació Tagged: Formació d'usuaris

Una de parapsicologia: les psicocoses, eixos fenòmens paranormals

2012-03-12T15:39:36Z

És una desgràcia ser visceral en extrem, perquè quan el cervell, que és qui pensa, se n’adona que les vísceres manen més que ell, es posa fet un polit i comença a putejar-te fent que et surten estigmes per haver-lo ignorat. Aquests estigmes tenen nom científic, clar, però jo les anomene psicocoses.

Les psicocoses són llagues, taques, bultos, grans, rojures, urticàries, dolors, malhòsties, febres i altres manifestacions de la mala llet cerebral que la ment humana ordena al cos que mostre en el puesto on més mal faça i en el lloc i el moment més inoportú quan sents coses que ell no pot controlar per més cervell que siga.

La vegada que les psicocoses m’han atacat amb més virulència va ser a raó d’una invitació per assistir a un convit de comunió, fa una cabassada d’anys. A l’església, vaig dir que no hi aniria, perquè l’última vegada m’havia passat com al nen de la pel·li aquesta… La Profecía… que només l’oloreta a ranci que feia allà ja em va fer tenir calfreds, i quan vaig eixir d’aquell monument històric reciclat ja m’havien eixit granets en les mans. Però al convit havia d’anar, perquè no me’n podia fugir… ja sabeu què passa… compromís familiar inexcusable, en diuen.

Des que vaig saber que havia d’anar, i conforme s’acostava la data, tenia més present allò, del matí a la nit. De primeres: què collons de roba em pose per anar-hi? Perquè jo, la roba, la classifique en tres tipus:

Roba d’anar pel carrer (xandalls)
Roba de trobar-me amb persones (pantalons i samarretes)
Roba de no trobar-me amb ningú (pijames)

Va haver una època (quan la roba no me la comprava jo) que tenia dos tipus més de roba: la roba dels dissabtes i la roba dels diumenges. Quan la roba dels diumenges ja començava a no ser tan nova, passava a ser roba dels dissabtes, i aquesta última passava a ser roba de trobar-me amb persones. Bé, al que anava, que em desvie. Vaig decidir que aniria en vaquers i samarreta, problema resolt.

Una altra cosa que em preocupava era el tema “i jo què regale?“, perquè anar a un convit sense haver regalat res és una indecència social, pel que es veu. A més, el regal ha de ser directament proporcional al preu del cobert. Si el teu cobert costa 50 euros, has de fer un regal de 55, almenys. Afortunadament, molta gent té el costum de fer llistes de comunió, així és que sols has d’anar ben prompte i dir-li a la dependenta: “què hi ha de 55 euros?“. Açò de no fer tard és vital, perquè si no poden passar dues coses:

Que tothom haja pensat com tu i sols queden les coses més cares, i no pots comprar només la meitat de la col·lecció de llibres de la bruixa Kika, perquè van embaladets dins d’una capseta indivisible…
Que tothom haja pensat com tu i sols queden un muntó de pijadetes baratetes, per la qual cosa has de portar la calculadora per veure quantes d’aquestes bovades pots comprar amb 55 euros… i quedaràs fatal, perquè solen ser les coses que un tria per a la seua llista quan ja s’han acabat totes les coses importants.

Com que a mi no se’m fa tard així que em maten, recorde que vaig comprar alguna cosa que mai voldria per a mi: algun objecte rosa amb lluentons que ara mateix no sabria especificar. A mi, la veritat, sols m’interessava que costara 55 euros, així és que em va fer exactament igual.

Passaren els dies i arribà el mes de maig: el mes de les flors, el mes de Maria i les seues filles… el mes de les comunions. Diumenge, clar, que ningú puga dir que no hi pot anar perquè treballa… encara que a mi em venia ideal quan anava amb l’orquestra i havia tocat dissabte a Santander, per exemple… però ja no era el cas! Em vaig aixecar tan tard com vaig poder per acudir directament al convit, a una sala d’aquestes que la gent lloga quan té més llarg el braç que la mànega, amb una decoració que fins i tot a mi em resulta exagerada!

Primera pedrada: taules ja arregladetes… t’han classificat, t’han fet un perfil psicològic de pim-pam-pum i han pensat de col·locar-te amb X, Y i Z… Resulta que a X, com el seu nom indica, quasi ni el coneixes; Y et sembla més I que Y; i la conversa que et puga donar Z (perquè te la donarà, d’això pots estar ben segur) és com per fer honor al seu nom (zzzZZZZzzzZZZZzzzzz)… i encara t’han fet el favor de no posar-te al costat d’Ñ, que és un familiar fatxa que et treu els cabells verds i al qual acabaries posant-li el cap dins del perol de la “Sopa Imperial de la Reina de Austria”, o semblant…

(Val… totus tranquilus… Intentem seure en un extrem de la taula… han tingut coneixement de no posar-les rodones… Es tracta de menjar… pintar-te un somriure estúpid en la cara… no parlar de política, ni de religió, ni d’immigració, ni de funcionaris, ni de la llengua… L’objectiu és arribar amb dignitat al café i picar sola quan se’n vagen els primers, que solen ser els iaios. Sobretot, no et crees més enemics dels que ja tenies quan has arribat, per l’amor de Déu!)

Segona pedrada: el menjar. Ho reconec: sóc més de poble que una espardenya d’espart. No menge coses que no sé què són i, d’aquestes, no en prove cap exòtica… entenent com a exòtica la barreja dolç-salat, amarg-dolç, salat-àcid… Basta amb dir que mai se m’ha ocorregut pegar-li un mos als dàtils amb beicon, ni al meló d’Alger amb pernil… Ja he dit que sóc de poble… tret de papes, cacaus, olives i papes, la cosa està molt malament… Així és que vaig menjar pernil, fruits secs i un plat de carn… de les postres, em vaig fotre la nata… i per acabar, el café i el puro… sí, el puro també… açò ho faig més per fotre que per una altra cosa, perquè observar la reacció d’Ñ quan despunte el puro i li pegue foc és l’únic plaer d’aquest tipus de reunions… la transgressió de les normes socials suposades per a les dones és una altra de les coses que m’agraden… d’açò ja en parlaré, que hi ha algunes per les quals m’han pegat fins i tot colzades als ronyons…

Finalment, arriba el moment esperat i dic que me’n vaig ja… “prova superada“, pense, tota contenta… “I uns collons“, diu el cervell, “tu no t’has comportat com jo t’he dit, t’has comportat com t’ha eixit de les vísceres… així és que ara t’arreglaré, guapeta de cara!“. Al cotxe, comence a notar una lleu molèstia cutània en la boca de l’estómac… Ja a casa, la picor era més intensa i començà a estendre’s pel pit, per la panxa, per les cames, per l’esquena, pel coll… en un moment tota jo era un all!! Quan em vaig mirar… Déu Sagrat!! M’havien eixit unes ronxes roges gegants que… semblava un alien!! Marededéusinyó!! Les poquetes ungles que em quedaven me les vaig llimar fregant-les contra les ronxes! Amb això ja n’he dit prou… Fins que no em vaig prendre un antihistamínic, el vernís aquell no va remetre.

No, no havia menjat res de nou, ningú més va tenir cap psicocosa… Va estar una venjança del “Jo” contra els meus sentiments, contra les meues vísceres… contra el “Realment, jo”. És que és com un fatxa, aquest tio.

P.D.: va estar l’última vegada que vaig anar de comunió. De fet, ja ho dic jo que no hi hauran més!

Filed under: coses meues

Romanç automobilístic, o When a Car Loves a Woman

2012-03-08T10:09:17Z

El món dels cotxes (automòbils, pels entesos) és desconegut per mi al cent per cent. N’he tingut dos, i l’únic requisit indispensable per comprar-los ha estat que em caigueren bé. Sí, sí, no faces carasses! Els cotxes tenen un rostre com qualsevol cosa que puga arribar a estimar-se de debò: uns ulls, un nas una mica espatarrat i una boca, mínim. Hi ha que fins i tot tenen celles i orelles, però això ja és un altre nivell que sembla que s’anomena “berlina”, potser perquè la majoria són de la capital d’un país on en fan molts, molt bons i molt cars.

Quan he anat a comprar-ne un no he mirat les seues prestacions, no m’ha importat si els seients es reclinaven una mica o si podia muntar-me dins el pis de soltera… sols em posava al davant d’ells i els mirava als ulls… i ells em miraven a mi… Si hi havia feeling, si hi havia buen rollito, si notava connexió espiritual… era el cotxe de la meua vida. Total… això m’ha passat dues vegades en 20 anys… tampoc no em consideraria jo una promíscua del vehicles motoritzats!!

Potser la mania d’intentar entendre’ls psicològicament em ve de la por que ma mare em posava al cap dient-me: “no puges al cotxe de ningú que no conegues!”; “mira als dos costats abans de creuar, no et xafe un cotxe!”; “si un home et dóna caramels per pujar a un cotxe, corre!”. Era precís que desconfiara de tots els cotxes, i més quan al meu poble n’hi havien comptadets… rara avis.

La primera experiència negativa amb un d’aquests catxarros va ser un dia de 1979 que, anant a l’escola, un d’aquests aparells va procedir a aparcar de cara tot just quan jo passava per la vorera… A l’altura dels meus ullets, el cotxe em mirava amb odi… i jo vaig entendre que em deia: “vaig a matar-te igualment”… quan vaig poder eixir de l’estat de petrificació, no vaig parar de córrer fins a casa, amb els peuets tocant-me el culet. Mireu si em va caure mal aquell armatoste que avui és el dia que no hi ha cotxe que em semble més odiós que el Renault 4.

Més tard, ja a l’adolescència, l’absència del professor o estar fins els nassets de les classes de l’intitut era motiu suficient per anar-me’n al meu poble, però l’horari de l’autobús era l’horari de l’autobús, i no hi ha més ja… Així és que, motxilla en mà, ens acostàvem a la carretera i, amb el dit polse ben esteset, esperàvem que algun cotxe ens parara. Normalment, ens parava gent aparentment fiable, però un dia ens va parar un cotxe groc que… bé, vam saber que era un cotxe perquè tenia quatre rodes i la matrícula… i el pitjor és que el contingut tenia el mateix aspecte que el continent! Vaig pensar: “açò serà com els gossos, que diuen que al final s’assemblen al seu amo”… doncs així era. Eren dos pintarres que feien por: lletjos com pegar-li a un pare, escoltant un soroll que anomenaven música, fumant-se un petardo i amb més runa que un pal de galliner. Els vint minuts del trajecte vaig perdre dos quilos en suor! No us podeu pensar els graus de més que li feien a les corbes del port… Afortunadament, com que estaven en la quarta dimensió, crec que ni se’n van adonar que ens havien recollit… i en arribar al primer cartell de “l’Olleria”, els hi vam haver de dir: “perdoneu, però ja ens podeu deixar ací, eh?… per favor”… i malgrat que portaven un descollone inquietant, van ser capaços de frenar i d’esperar a que baixarem del trasto abans de tornar a marxar. Si a mitjan camí hagueren decidit canviar el xip i anar-se’n a Conca, no crec que ens ho hagueren comunicat.

A més de les variables externes, també entre els meus cotxes i jo hem tingut problemes de parella, sobretot amb el primer, un Clio roig que em va durar 9 anys. El primer any vaig punxar dues vegades. La segona vegada, les dues rodes de la dreta se’m van quedar als marges d’una carretera de mala mort, entre camps tarongers o no sé quins collons d’arbres, que unia Piles amb l’Alqueria de la Comtessa (crec)… un divendres a les 11 de la nit… sense mòbil… caminant fins el primer poble per trucar a la grua… l’any 1993… A les dues del matí vaig arribar jo a casa! També em vaig quedar dues vegades sense gasolina… jo crec que el Clio m’enganyava: tenia un lio amb la Reserva, per això em fotia amb la llumeta aquella, la punyetera. L’any 2000 va cremar la junta de la culata i em va deixar tirada enmig del port en ple juliol. El vaig amenaçar seriosament, sense deixar-me ablanir per la seua cara de bona persona, però l’any següent em va fer el mateix (cremar-se) portant el meu fill de quatre mesos al darrere… i li vaig pagar a algú perquè l’eliminara. Van venir a casa, el van plegar a trompades i mai més el vaig tornar a veure. Podia haver-lo abandonat, però aquesta solució era més curta i totalment definitiva.

El meu Punto, per contra, sempre s’ha portat bé amb mi. Fa cara de mala llet, però no té mals sentiments i s’esforça per funcionar encara que vaja amb una roda punxada un parell d’anys o que l’obligue a passar per llocs pels quals no hi cap… Som feliços, nosaltres… i que dure, per l’amor de Déu!

Filed under: coses meues

+ de Facebook: pàgina o perfil

2012-01-23T02:05:41Z

La pàgina de Facebook que administro professionalment va néixer com un perfil. En aquell moment, no estava gaire familiaritzada amb la normativa de Facebook i em semblava que un perfil era més atractiu per als seguidors perquè és més fàcil que et responguin a una sol·licitud d’amistat que no que cliquin un “m’agrada”.

Ràpidament, una persona experta en l’ús de la xarxa em va aconsellar al respecte i em va fer notar que hi havia una normativa que regulava qui pot tenir o no un perfil.

Al marge de la normativa de Facebook, que especifica que un perfil només pot representar una persona i dur el nom d’una persona, hi ha un seguit de qüestions a tenir en compte, per exemple:

Quan acceptem com a “amic” a una empresa, organització o entitat, els estem donant accés a totes les dades del nostre perfil.
Una pàgina no rep les actualitzacions dels seus seguidors i té accés limitat a les seves dades.

Facebook posa al nostre abast eines suficients per limitar qui pot veure què però, en general, després dels primers dubtes, ens tornem confiats i no tenim cura de la nostra privacitat.

Tenint en compte que no sabem qui gestiona les pàgines d’organitzacions o empreses i els perfils que no pertanyen a una persona, hem de deixar-los accedir a les nostres dades?

Filed under: Facebook Tagged: De Facebook

Màster en 1r de BUP: com aprendre 1r de BUP sense aprovar-lo

2012-01-18T12:40:10Z

Sóc una experta en 1r de BUP. De fet, l’he cursat més vegades que ningú que jo conega: presencial, no presencial, en públics, en privats, de dia, de nit… i mai no he aconseguit passar a 2n, encara que alguna vegada vaig estar a puntet de fer-ho.

Quan vaig acabar l’EGB ja sabia que volia ser músic i que per treure el títol superior em demanaven el BUP. La idea d’estudiar fora del meu poble em fascinava: agafar l’autobús cada matí, conéixer gent d’altres pobles… això donava un status! Anava a passar a formar part del grup de gent que estudiava fora! Us puc assegurar que en aquella època, amb l’aspecte tan estrany que jo tenia (un pes excessiu, unes ulleres de pasta per compensar les 4 o 5 diòptries que tenia aleshores, una permanent que em feia semblar un borrego espantat, i amb els jerseis XXXXXXXL que em gastava), m’era de vital importància trobar una manera de sentir-me important. Potser per això, entre totes les possibilitats, vaig decidir cursar 1r al Col·legi la Concepció, a Ontinyent… un col·legi franciscà que aleshores era privat i que estava ple de frares, pijos i fatxes!! Qui m’haja conegut posteriorment, no s’ho explicarà…

Des del primer dia, vaig notar que allò no era per a mi. No sols els companys em consideraven objectiu principal de totes les burles, sinó que els professors gosaven de posar-me en evidència davant una classe amb 40 hijosdepapá que tenien més llarg el braç que la mànega. Es tractava d’aparentar que s’era ric… i jo aparentava estudiar allí amb una beca!! Quan entrava o eixia el professor de l’aula, havies d’alçar-te de la cadira… afortunadament, no ens feren alçar el braç! El senyor fatxa que ens donava història (semblava una botija amb gomina) ens feia resar l’Avemaria abans de començar la classe; el dia que en va pillar a un fent play-back li va fotre una bufetada que encara em fa mal a mi. Al mateix paio, que dinava enfront de mi, el retorot que ens vigilava al menjador li va fer tragar una gorrinada que havia fet amb el dinar: arròs al forn amb pa esclafat i mullat amb aigua. Soler, ¿te gusta así el arroz? - No - ¿No? Yo creo que sí… Cómetelo. Gravat com una litografia cerebral.

Cada dia, abans i després de dinar, ens feien beneir la taula, cada dia a un de nosaltres. La primera vegada que em va tocar, em vaig escaquejar perquè li vaig demanar al del costat que em canviara el lloc; la següent, després d’haver hagut de buscar al pati algú que m’apuntara la puta oracioneta, vaig passar la vergonya de dir aquelles paraules davant de la meitat del col·legi: Bendícenos Señor y bendice estos alimentos que vamos a tomar, recibidos de tu infinita bondad y largueza… També gravat. El mateix dia, un grup de megapijos que jugaven a bàsquet em van fotre una pilotada en la cara que em va fer el nas ple de sang… i van seguir jugant sense demanar ni unes mínimes disculpes. Així és que, esquivant la vigilància dels frares, que es col·locaven en un pont que controlava tota la baixada (com una garita), me’n vaig fugir, vaig arribar a la plaça, vaig estar buscant algun duret per terra per trucar per telèfon… i un company que se’n fugia sovint em va deixar cinc durets per trucar des d’una cabina. Mon pare es va fer verd obscur. Vuelve al colegio inmediatamente!!!! La meua resposta: O vienes a por mí, o vuelvo a casa andando… pero ahí no vuelvo más!! El col·legi es va interessar, clar… no volien perdre la meua quota mensual! Total, que vaig durar un mes… un mes en què em despertava cada dia pensant que les reixes del centre aquell no eren perquè no hi entrarà ningú, sinó perquè no se’n sortírem nosaltres!

De seguida em vaig matricular a Canals, a l’institut públic… i em vaig fer amiga d’un grup de gent excel·lent, però una mica… desganats: les fugides per agafar crancs, clavant-nos dins del riu contaminat; aquells dinars d’entrepà de tots els dies; l’autobús amb la musiqueta d’U2, invariablement… Crec que els profes encara se’n recorden de nosaltres i sé que, fins fa ben poc, encara contaven historietes de les nostres malifetes a l’institut… vam esdevenir una llegenda! M’ho vaig passar pipa, però com no feia els deures i m’enterava que hi havia examen quan me’l posaven al davant, les qualificacions finals van ser com sóc jo: extremades. A saber: Anglés, Valencià, Castellà i Ètica, excel·lent; Música, Notable; Història, Ciències Naturals, Dibuix, Matemàtiques i Educació Física, Molt Deficient (de 0 a 2, més bé 0 que 2).

L’any següent m’ho vaig agafar seriosament i quasi aprove! El mateix: Excel·lents, Notables i… Educació Física, Mates i Dibuix, Molt Deficient. La primera, per incapacitat física; la segona, per incapacitat mental; i la tercera, perquè no tenia paciència per a tanta ratlleta, tant de cerclet, tant de rotling i tanta perfecció mamona. Ja li ho vaig dir a la flowerpower que ens donava classe: és que jo no tinc ni temps ni paciència per repetir les làmines per un puntet fora del puesto, collons! La migdiada la feia en mates, perquè allò del numerets ho escoltava com qui compta ovelletes… I la Educació Física… això ja ho vaig contar: nul·la… NUL·LA!!!!

El que més recorde és un professor de castellà que m’encantava, perquè va ser l’únic que m’obligava a fer una cosa que em motivava: escriure. Guarde un fardo de contes d’aquell curs… alguns companys també en guardaran meus, perquè féiem intercanvi: jo us faig els conte si vosaltres em feu els deures de matemàtiques. Un xollo!!! Me’n van publicar un en la revista de l’institut… així vaig aconseguir treure’m part de la meua antològica autoestima baixa.

A l’estiu vaig començar a treballar amb l’orquestra, l’any següent em vaig matricular al conservatori i ho vaig tornar a intentar, aquesta vegada a Albaida i de nit… però s’estava tan bé a la cafeteria que quan vaig anar a fer l’examen de mates el profe em va preguntar si jo era d’aquella classe… i vaig abandonar en acabar el trimestre.

L’any següent, vaig començar a fer classes, cada dia, però encara em vaig matricular de 1r a distància. Aleshores no era com ara, havia de fer-ho jo tot sola i, si volia alguna cosa, trucar per telèfon…. Sí, ja… trucar per telèfon jo??? HAHAHA! L’únic examen que em vaig atrevir a fer va ser el de música. Allà que vaig anar jo a la Casa de la Misericòdia de València! Em van preguntar la biografia de Palestrina, el Villancico i no sé què més… música per a gent que no sap llegir música!! No sé ni la nota, però em sembla que molta misericòrdia no en tindrien, no.

A tot això, jo ja havia acabat el grau mitjà de música a Carcaixent i em disposava a fer l’assalt al superior. Donant classes de dilluns a diumenge, tocant amb l’orquestra, estudiant saxo als matins… i vaig i em matricule nocturn a Xàtiva, per no perdre el costum. Res, no vaig anar quasi ni per saludar i, a més, només anava a les assignatures que m’agradaven, que era les que ja em sabia… total, també ho vaig deixar córrer.

En resum: he fet 1r de 1r, 2n de 1r, 3r de 1r, 4t de 1r i 5é de 1r, en sis centres distints. Tinc l’expedient escampat per mitja província!! Hagués pogut aprovar? Potser sí… però estava massa ocupada fent les coses que m’agradava fer i llegint els llibres que ningú no em manava… intentant ser feliç, al cap i a la fi.

Però… xiquets, hi ha que estudiar, eh?

Filed under: coses meues

Mai no plou a gust de tothom o Facebook i els comentaris negatius

2012-01-08T23:22:05Z

En ocasions, tots hem sigut crítics amb algun servei. Ho som perquè no rebem allò que voldríem o perquè no se’ns tracta com creiem que mereixem. Però, quants de nosaltres reclamem? Vull dir, reclamem com cal i en el lloc adequat? Pocs, tenint en compte que reclamar suposa una despesa de temps i una incomoditat que sovint ens costa d’assumir. És molt habitual que les reclamacions les rebin les persones que donen la cara, aquelles que ens són accessibles, les que tenim al davant en el moment àlgid de la nostra indignació. “Va amb el sou” ens diuen als que treballem de cara al públic i, obedients, ens limitem a aguantar el xàfec i a intentar no marxar cap a casa massa afectats per tot el que ens ha tocat engolir en un dia. Fer entendre, a una persona enfadada, que si no reclama utilitzant les vies adequades, la seva queixa quedarà en res, és missió impossible.

Les xarxes socials potencien la reclamació fàcil i com a professionals ens toca assumir-ho. És molt fàcil (i temptador) deixar un comentari en la pàgina de Facebook d’un servei que utilitzem i que no funciona d’acord amb les nostres expectatives. I és molt difícil saber com actuar enfront d’una queixa infundada que no s’està fent en el lloc adequat i que, per tant, no va enlloc i només serveix per a crear mala maror i desestabilitzar.

Després de patir la situació que exposo (no és el primer cop però mai no t’acostumes), en la pàgina de Facebook que gestiono professionalment, he arribat a unes poquetes conclusions que crec que em serviran per a futures experiències:

No s’ha de contestar mai en calent i suposo que no calen més explicacions…
Paciència, cal tenir paciència.
Cal reflexionar sobre els objectius de la nostra tasca: si tenim una pàgina dedicada bàsicament a difondre activitats i notícies, cal entrar en discussions que van molt més enllà i que qüestionen, infundadament, les bases de la nostra organització?
Si tenim clar que “mai no plou a gust de tothom”, hem de ser capaços d’acceptar qualsevol crítica perquè, evidentment, mai no aconseguirem agradar tothom.
El feedback negatiu també és feedback. Mai no hem de caure en el parany d’esborrar un comentari negatiu (dins d’uns límits, està clar que no hem de permetre ofenses, discriminacions, etc).
Si no tenim res “bonic” a dir, val més callar i deixar que els nostres clients s’expressin. Les noves publicacions relatives a la bona feina feta diàriament, generaran nous comentaris, molts d’ells positius.
Les sortides de to (és una manera de dir-ho, hi ha coses que no s’han de permetre) generen nous seguidors. És un fet. Malgrat que són, en essència, seguidors d’un suposat líder i no nostres, ja han premut el “m’agrada” de la nostra pàgina i és possible que en algun moment, alguna de les nostres publicacions els resulti interessant i, qui sap…

En definitiva, algú parla de nosaltres i jo em pregunto si serà cert allò que diuen que ,”bé o malament, l’important és que en parlin”.

Filed under: Biblioteques, Facebook Tagged: De biblioteques, De Facebook

El meu resum (2.0) de 2011

2011-12-31T13:14:26Z

Malgrat que el bloc no ho reflecteix (tinc tres entrades pendents d’acabar), aquest any he treballat de valent i, com que necessito recordar-m’ho a mi mateixa perquè no pesi més allò que ha quedat pendent, vaig a posar-ho per escrit per a poder llegir-ho abans d’anar a celebrar el Cap d’any.

A l’abril, vam posar en funcionament El Bloc sense nom, el bloc de la sala infantil de la biblioteca. Després d’uns mesos sense massa activitat, sembla que per fi pren forma.
Al novembre, vam publicar el web del Punt de les Dones, una feinada que no hagués pogut fer jo sola. Ara queda el més difícil: donar-li vida!
Hem aconseguit fer presents els codis QR a la biblioteca sense que m’hagin afectat massa les mirades de commiseració (“pobreta, massa hores davant l’ordinador, s’ha trastocat”. És broma! Gràcies Hermínia i Emili per deixar-me fer). Per cert, els codis ja corren pel món (Gràcies Javier!).
Hem posat en marxa un pla de comunicació interna a la biblio (una de les entrades pendents d’acabar), amb quatre eines molt senzilles. Estic decidida a fer-lo funcionar!
El Facebook de la Biblioteca, que ja té més de 800 seguidors (alguns d’ells molt crítics), ha servit d’exemple en la presentació Los medios sociales y las bibliotecas que Javier Leiva va utilitzar en una xerrada a l’Encuentro provincial de bibliotecarios de Málaga
Hem fet una feinada publicant guies en línia demostrant que TREBALLAR EN EQUIP ÉS POSSIBLE! GRÀCIES a tots els que m’heu seguit el rotllo!

Aquest ha estat un any complicat: trasllat de la biblioteca, final de la Diplomatura, oposicions… Moments de tensió, bronques a qui no les mereix, pànic… Però hi ha hagut molts, molts bons moments i moltes ganes de treballar. N’estic satisfeta i me’n vaig a celebrar-ho.

Feliç 2012!

Lidia B.

Filed under: Biblioteques Tagged: De biblioteques, Resums, Tasques

Prova pàgina oculta

2011-11-11T12:08:08Z

que hauria de sortir per aquí!

Filed under: General

Prova amb Issuu

2011-11-08T07:53:52Z

Filed under: Informació electrònica Tagged: Experiments

Prova amb Prezi 2

2011-11-08T07:53:52Z

Filed under: Informació electrònica Tagged: Experiments

El desfici fisiològic: com fer que l’absència de responsabilitats esdevinga un patiment

2011-09-14T16:43:20Z

Desfici: Agitació deguda a un mal físic o moral, a una cosa que despacienta fortament, a les punyides d’un desig violent.

És molt diferent patir un moment de desfici que ser una desficiosa. La meua persona pertany a aquesta categoria, la de la gent que es passa el dia amb una picor cerebral que la despacienta i la fa agafar un desig violent d’escapar a córrer, com quan et fa mal un queixal i te’l trauries al viu tu mateix.

Les causes del desfici són moltes i jo les tinc totes, perquè quan el Nostre Sinyó va repartir el desfici, jo també hi vaig arribar la primera… i com que vaig haver d’esperar que hi arribaren la resta de la gent, ja em vaig posar desficiosa… mira si la cosa és gran!

Causa nº 1: la impuntualitat

No basta amb conéixer-me per saber el desfici que em causa la impuntualitat, cal haver-ho patit per a no poder-ho oblidar. Qualsevol acció que realitze diàriament i que tinga a veure amb arribar a algun lloc, la tinc cronometrada. Per exemple, per anar al col·le, les hores de sortida són les 8:47 h i les 14:47 h. Ni un minut més, ni un menys. Els meus nens ho saben perfectament… i si a les 8:45 h o a les 14:45 h estem ja a punt, ens esperem a la porta!!

Però així i tot, encara hi ha qui, avisant com avise, gosa a quedar amb mi i arribar-hi tard… Ohdiossantoooo!!! La meua cara no és un poema, no… és la cara del Michael Jackson en Thriller!!! A partir d’eixe moment, sóc incapaç de gaudir de qualsevol cosa fins que no passa, almenys, mitja hora. La cosa és que, després de la primera cita impuntual, les persones agafen dues estratègies distintes:

Arriben tard a la cita, però agenollats i demanant disculpes repetidament.
Queden amb mi mitja hora després que amb la resta del personal.

He de dir que em produeix el mateix desfici saber que vaig a fer tard… encara que siga per una causa de força major inevitable (que m’atraquen, m’assassinen o em peguen una pallissa… i ni així ho sé…). I no us dic res si faig tard per culpa d’una altra persona que ha de venir amb mi. Si açò em passa, sóc jo la que he d’agafar l’estratègia 1… i no torne a quedar en la vida amb el meu acompanyant… excepte una vegada, que em van fer això en la primera cita i he vingut quedant amb ell, quasi diàriament, els últims vint anys… però és que el dia següent de passar això, vaig arribar jo al lloc una hora tard a propòsit, perquè sabia que estava esperant-me sota un sol que socarrava… quid pro quo… bonica era jo!

Causa nº 2: restar mut

De vegades em passa que, després d’un temps perllongat sense dir res, no tinc ganes de parlar… em fa mandra… reste completament muda. Si pogués, em comunicaria per escrit o per gestos durant hores i així ho indiquen la meua boca tancada a pressió i els meus ulls ben oberts. Faig cara de mussol.. i el desfici causat per no parlar apareix ben prompte, la sensació aquella de no saber què fer, perquè no vols fer res, però voldries fer… I sempre hi ha algú que no s’hi fixa i ve a preguntar-me qualsevol cosa, redéu! Si la resposta és “sí” o “no”, conteste amb el cap. Si la resposta es pot donar assenyalant, assenyale amb tota la mà. Quan he de donar més explicació, em pare, busque el diccionari mental de sinònims, trie les paraules més curtes i ho dic… en veu baixa. Clar, com que porte tant de temps amb la boca tancada, no vocalitze. Aleshores, l’altre diu: “què?” Caguentot!!!!! Ho torne a dir, sense vocalitzar, però més fort. I l’altre: “no sé què dius“. FFFFFFFFFFFFF!!! Ara sí, ara comença a picar-me tot i ho torne a dir, però lladrant! I com que després em sap greu, comence a notar el cor al cervell… pum-pum-pum-pum… i se me tanca la gola… i ja no puc parlar ni fer res fins una hora després! Clar, això em provoca encara més desfici… que dius… era precís fer-me parlar quan jo no volia??!! Llibertat de no-expressió, collons!!

Causa nº 3: espera telefònica

No sóc jo de trucar per telèfon. Això de no poder parar la conversa fins que s’extingeixen els temes no ho sé fer… i no vas a estar en silenci, telèfon en mà, amb una altra persona a l’altre costat… i tampoc no vaig a estar mantenint una conversa fàtica: pos sí… aaaaiiii… quines coses… ja veus tu… no sé… això és així… aisinyó… doncs sí… a veure si ens veiem… buenu, ja… pos sí… Odie aquestes converses!!! Encara que podria ser pitjor: penja tu… ai, no, penja tu… que no, que no, que tu… vaaaa, perfiiiii…. no, en serio, tuuu… No entraré a comentar… perquè n’he escoltat d’aquestes i he estat a punt de denunciar-los per danys morals.

Bé, la cosa és que, de vegades, no tens més remei que trucar al servei telefònic, al servei d’atenció a “no-sé-quina-cosa”… i quasi sempre, t’atenga màquina o persona, hi ha un moment que escoltes allò de “nuestras lineas están ocupadas, le atenderemos en breve, por favor, espere“. A veure… esperar ja és bastant dolent, però… serà precís esperar en companyia de Luis Cobos?! Aleshores, desfici mana… volta cap ací, volta cap allà… mires el telèfon… se m’haurà quedat enganxat?… tot el que podria fer i ací estic… amb la versió ximobaienca del Llac dels Cignes… oiga, sáqueme al cisne, que lo ahogo!!.

Normalment acabe penjant… i després els escric un correu electrònic on els pose a caure d’un burro… Res, que el desfici m’ajuda a fer amics.

Causa nº 4: tall als serveis bàsics

Mai no necessite tant de l’electricitat i de l’aigua com quan tallen el subministrament. L’última cosa que em corre pressa en aquesta vida és passar el pal pel pis… excepte quan no hi ha aigua. En eixe moment, m’és absolutament necessari passar el pal, qüestió de vida o mort! I com que no ho puc fer, ja no sé què fer… i m’agafa desfici. Si tallen l’electricitat, és imprescindible posar la rentadora… perquè si no, he de rentar la roba a mà… és que s’ha de fer això en eixe moment, en cap més!! De vegades he arribat a preguntar-me si no serà que el desfici és el meu estat natural, però segurament serà primordial saber-ho quan m’ataque una migranya que no puga ni obrir els ulls.

Causa nº 5: espera d’assistència tècnica

Aquest tema em preocupa molt, perquè sembla que hi ha molta gent que ho té assumit, que ho porta amb resignació: els llanterners, llumeners, fusters, obrers i altres “tècnics” no tenen mai una hora fixa d’arribada. Una vegada, un tècnic havia de venir a canviar-me l’antena. Com que l’home va veure que anava a arribar tard, va trucar abans per dir-me que arribaria mitja hora tard. La qüestió és que, al final, va venir abans del que esperava i es va guanyar el meu respecte i la meua admiració.

Per contra, Pepe Gotera y Otilio, els “tècnics” de la porta automàtica de la meua cotxera, després de deixar-me allò mig empastrat una tarda, em van dir que vindrien l’endemà a les 8 del matí. Vaig estar toooooot el matí mirant cada dos per tres per l’espiera aquella, mirant per la finestra, mirant pel balcó, obrint i tancant la porta… no vaig poder fer res més! No m’atrevia a començar a fer cap cosa per si venien just en eixe moment! Un desfici que em pensava que m’agafava un jamacuco! I no sols és que no van venir i no van avisar… sinó que van acudir a casa meua uns dies després, a les 18 h, mig piripis i fent-se els graciosos! Jo vaig obrir i els vaig preguntar: “què passa? Que no venim i tampoc no sabem trucar per avisar?“. I els paios em contesten: “però ja estem ací“… i es riuen. Hostiaspedrín! Ni unes disculpes mínimes i, a sobre… cachondeo??!! I, de sobte, se me van posar ullets de cabroneta i em va eixir per la boca: “ah, sí? Doncs ara no puc jo! Demà al matí us vull ací a les 8 en punt… 8 en punt! Perquè si són les 8 i un minut, haureu de tornar un altre dia… a que això no fa riure, eh? Hala… fins demà!“. I vaig tancar la porta. Sí, així va ser… tremendo… a més, jo no tenia res a fer durant tota la vesprada… però, pels meus ovaris, que no anava a deixar-los entrar!!

Causa nº 6: la permanència dins de l’aula

A causa de la causa 7, aquesta causa 6 no serà massa causa ja. La cosa és que jo intente respirar pausadament i fixar l’interés en alguna cosa… però als 40 minuts d’estar dins de l’aula (com a alumna, s’entén), comence a notar que la taula i la cadira se me fan petites, que el cul ja no s’acomoda com al principi de la classe o examen… m’agafa ganes de pixar, de fumar, de beure, de menjar, de riure, de plorar… m’entra el desfici i me n’he d’anar d’allí com siga!! Quan és un examen, encara m’ho apanye bé, perquè el lliure i ja està, però durant les classes és un patiment allò, sols comparable al que em provoquen les correccions de certa professora que… en resum: inenarrable!

Així és que podeu suposar com estava jo al final d’aquell llegendari examen al qual havies d’estar 2 hores dins l’aula, perquè l’examen era en equip… i no podia abandonar a la resta del grup perquè m’entrara el desfici! Imagineu-vos… 2 hores… això vol dir que vaig haver d’aguantar i treballar amb aquell desfici durant 80 minuts!!! Un darrere de l’altre! Què va passar? El que havia de passar: que me’n vaig passar de rosca. Tot em feia gràcia, tot em feia riure, només tenia ganes de pintar els fulls i de fer-li la mà a la Lola (al meu equip, l’E, també amb la Montse Mora), que em mirava així com preocupada i em deia: “estigue’s quieteta, que ha dit que no podem parlar, que s’ha de dir per la cosa aquesta“. I jo: “ah, aleshores, t’ho dic per ahí“. I per la cosa aquella: “Lola… que em pixe i em fume, em fume i em pixe… No sé si fumar pixant o pixar fumant…“. I de tant en tant, el profe passava per allà… no sé quina cara posava perquè jo no sabia ja ni com amagar-me, ni als dibuixets ni a mi… perquè portava el desfici en la cara!! Mare de Deu Sinyó!! Buenu, almenys vaig comprovar què passa quan porte 80 minuts desficiosa… mai no havia arribat a tant… però no vaig morir! Des d’ací li done les gràcies al profe… sense eixos “exàmens” tan poc usuals, no ho hagués sabut mai!

Causa nº 7: absència d’estrés acadèmic

Vaig començar a estudiar a la Uvic l’octubre de 2008. Tret de l’estiu de 2010, que no en portava cap per a setembre, no he pogut deixar de pensar en exercicis, treballs, exàmens, “controls”, wikis, pikis i mikis ni una sola hora. Només pensava en el dia que no em posaren terminis, ni m’obligaren a fer exercicis absurds, ni hagués d’estar pendent dels correus i les qualificacions… fins que s’ha acabat. Ara, sense tot això, em trobe que… no sé viure sense estrés!! Allò de despertar-me i no tenir cap cosa que no es puga ajornar… no puc suportar-ho!! Estic d’un desficiós que no sé si agafar-me a fer els exercicis de Formats, que són tan entretinguts, amb tanta xifra, símbol i lletra!!! O per escriure a la tutora i dir-li: “per favooooor!!!! No m’aproves el Practicuuuum!!!!!! No sabré què fer i em moriré de desficiiiiii!!!!!”.

És tan lamentable això que, si no fóra perquè ja ho he escrit, ho esborraria!!

De segur que hi ha més coses que em causen desfici, perquè no és possible que em passe la vida desficiosa i només siga per acò… que jo faig més coses! Però és que… aquest article és moooolt llarg i m’estic ja posant… vaig a menjar nata, que tot m’ho cura!

Filed under: coses meues

Prova: creant un codi QR

2011-08-18T20:32:39Z

El codi ha estat creat a Kaywa.com

Filed under: Informació electrònica Tagged: Experiments

Com utilitzen Facebook les biblioteques? Prova de post actualitzable

2011-07-16T16:58:57Z

Publiquen informació puntual de tot tipus
Creen esdeveniments
Permeten als seguidors publicar en el seu mur
Només permeten publicacions dels seguidors en les publicacions de la biblioteca
Ofereixen serveis en línia (catàleg, accés a Twitter)

Filed under: Biblioteques, Facebook Tagged: De biblioteques, De Facebook

#nav Post de prova http://ow.ly/1dHOG3

2011-07-12T14:26:08Z

#nav Post de prova http://ow.ly/1dHOG3

c vxcvxcvxc vcvcxvxcxc vcv cvcvxc xcvxcv

2011-07-12T14:26:08Z

c vxcvxcvxc vcvcxvxcxc vcv cvcvxc xcvxcvxcvxcvx xcxvxcvcxvcx cvxcxcvcv xccvxcvx vxccvcxxcv xcvxcvv cvxxc cxcvcvx xcxvxvcvv xvvxcxcvcxvcx xcvxcvxcv

La meua vida insana: el no-esport i jo

2011-06-28T13:27:33Z

Mai m’ha cridat l’atenció la possibilitat de practicar cap esport. No he tingut ganes ni habilitat. De fet, vaig suspendre Educació Física ja des de 8é de l’EGB, encara que m’ho van regalar perquè tenia bones notes en les altres, tret de les matemàtiques, que eren un calvari, amb tanta barreja de nombres i lletres. A l’institut, de totes les vegades que vaig cursar 1r de BUP (d’ahí no vaig veure la necessitat de passar… per a què? Per tocar el saxo? Craso error…) no vaig arribar ni a “Insuficient”, em vaig quedar en “Molt Deficient”, o siga… que la meua nota estava entre 0 i 2. Altres que se’m quedaven sempre eren les matemàtiques i el dibuix… però açò ho deixaré reservat…

Al principi, no em posava ni el xandall. Després, ho intentava… però em feia por el plinto, el potro, les volteretes… tenia por de partir-me el coll, per això el cos se’m quedava tens, d’una peça, com congelat, i era incapaç d’obrir les cames o de flexionar la cintura. De les cinc voltes al pati que ens feien pegar, la primera la feia corrent; la segona, al trot; la tercera i la quarta, caminant; i la cinquena, arrossegant els peus. Clar, quan jo acabava, ja havien fet estiraments i havien explicat com fer tot allò, així és que no podia fer cap de salt perquè tenia por de trencar-me un turmell o desencaixar-me els malucs, encara que sóc bastant elàstica per naturalesa. L’única cosa que feia bé era el llançament de pes, més per força bruta que per tècnica depurada (açò sí, de força bruta sense n’he tingut per donar i vendre).

Malgrat no sentir la necessitat de practicar-lo, sempre m’ha agradat veure’l. Admire els grans esportistes moltíssim, pel que són capaços de fer amb el seu cos i per la capacitat de privar-se de tot el que és pecat o engreixa per tal d’aconseguir els seus objectius.

Per una part, estan els esports en equip. D’ací, com no, em quede amb el futbol. Però no qualsevol futbol… només veig els partits als que juguen els jugadors del Barça (inclosos els de la selecció) i els València-Reial Madrid. Busque en el futbol emocions fortes, i si no vaig decididament de part d’algun dels equips, la cosa no en té cap per a mi. També em toca veure bàsquet, pel meu nen, encara que no sé quan fan passos, dobles o triples… Algun partit d’handbol que altre també m’he xamat… i voley… poc més.

Però a mi el que em va més és l’esport individual… i quan menys contacte entre persones hi haja, millor. Les olimpiades, per a mi, són gimnàstica. M’agafe el calendari i, si cal, em pegue una matinada de padre y muy señor mío, però no me’n perd cap des dels temps de la Comanecci.

El ciclisme era un altre… bé, el ciclisme restringit al Tour de França. El primer que em vaig empassar íntegre va ser el primer que guanyà el Perico i vaig continuar amb aquesta obsessió pel Tour fins la retirada de l’Indurain… Aix… com de mal m’ho vaig passar! Aquella primera època va coincidir amb la meua experiència orquestrera i els estius me’ls passava per l’Espanya profunda, en hotels que no tenien bastant estrelles per tenir tele pròpia… així és que havia de buscar-me la vida per no perdre’m cap d’etapa. A mi l’Indurain m’encantava. Fins i tot guarde desenes de retalls de periòdic d’ell! Quan sortia a la contrarellotge l’últim, dos minuts després del Ciapucci, que se’l veia passar i ja no feia ni moviment… quatre minuts després del Bugno, que se’l veia passar i no s’ho podia creure… buf!! El dia que vaig veure al Lemond caure de costat per una pájara que va agafar quan intentava seguir-li el ritme al Miguelón costera amunt, el recordaré sempre. El dia que Indurain va tenir una pájara que li va impedir guanyar el 6é Tour, també. De fet, vaig passar tota la setmana següent plorant cada vegada que veia una bici. Litres i litres de llàgrimes… La cosa es va repetir quan el van obligar a córrer la Volta a Espanya i va haver d’abandonar enmig d’una etapa… i mai més va tornar a competir. Després, el buit.

Ara bé, si pregunteu a les persones que s’interessen realment per saber les meues preferències (és a dir, els meus fills) quin és el meu esport preferit, us ho diran ben clar: el tennis. Vaig començar a prendre part a l’època del Boris Becker, que em queia infinitament millor que l’Ivan Lendl, on va a parar. Després d’aquest, ningú va cridar la meua atenció fins el Federer… peró hi ha que reconéixer que Federer sense Nadal no té emoció. De què serveix ser un jugador tan extraordinari si t’enfrontes sempre a gent que no és capaç de plantar-te cara? Jo sóc de Nadal, excepte quan juga contra Federer. Quan guanya el Federer, em pose contenta perquè pense que s’ho mereix moltíssim. Quan guanya el Nadal, em pose a plorar perquè se’m creuen els cables: em pose contenta (ja he dit que sóc de Nadal) i a la vegada em fa moltíssima pena… i si el Federer es posa a plorar i el Nadal el consola, la cosa em dóna per a moltíssims dies de tenir opressió al pit… sentimental que és una!

Així i tot, el tennis és l’únic esport que aconsegueix que no m’alce del seient ni per a anar a pixar. De fet, hi ha un partit en què no em vaig pixar de miracle, perquè ha estat el més llarg que m’he empassat de cabo a rabo… quasi 5 hores!!! Maremeua… I no ho entenc, perquè el Nadal jugava contra un paio que jo pensava que li duraria mitja hora!! Era l’any 2006 i el paio era Mathieu, un que tenia una pinta d’enclenque que no s’ho podia amagar… Mira que vaig patir… tot el dia cara a la tele, que em sembla que estava jo ja més esgotada que els que jugaven… No ho podia comprendre…

Quan dos jugadors juguen un partit i hi ha una diferència tan gran de qualitat, se suposa que el control el té el més fort, però de vegades el dèbil resisteix fins el final perquè no té res a perdre… Jo no podria aguantar un partit així durant tant de temps… crec que, com a molt, podria participar en un de frontennis… però el meu paper seria, com quasi sempre, el de bola.

Filed under: coses meues

El document electrònic

2011-06-14T14:08:43Z

Aprofitant que el bloc va d’informació electrònica, hi penjo aquest document, de l’assignatura Aspectes Jurídics de la Documentació.

View this document on Scribd

Ser i sí ser, eixa és la qüestió (una altra cosa seria com)

2011-06-14T00:14:54Z

Durant una època de la meua vida infantil em vaig proposar seriosament la possibilitat de convertir-me en un xiquet. No, no és que em sentira com un xiquet, és que desitjava haver nascut xiquet, no xiqueta. Els primers pensaments els vaig tenir a l’edat de 6 anys. Els xiquets anaven a classe amb pantalons i jersei, però raret era el dia que jo no portava alguna vestimenta que em deixava les cames a l’aire i, a sobre, solia portar:

una o vàries flors, amb tija o sense ella
una o vàries cintetes, amb el llaç de fàbrica o per fer a gust de la mare
randeta blanca i calada que picava com un dimoni
alguna pinzellada en tons pastís, sovint de color rosa
aquelles mànegues inflades que semblava que se t’havia eixit un muscle i te’l subjectava el vestit

Clar, els xiquets portaven sabatilles esportives, però amb els vestits i faldetes que jo portava, el que calia era una bona sabata, amb o sense passador, que em feia pupetes als talons i als dits, encara que portara els calcetinets, blanquets i també caladets, que no llevaven el fred… però que eren ben mudaors!

Recorde una falda (des d’ací li done l’enhorabona al dissenyador per haver-se jubilat) de punt blau marí, amb ratlles horitzontals en blanc, roig i groc… crec que d’aquesta ja us he parlat, perquè era una cosa esperpèntica… El dia que li vaig dir a ma mare “esta falda no me la voy a poner más, ni ésta ni ninguna”, vaig començar a traçar el camí per convertir-me en xiquet. Els pantalons van passar a ser l’única cosa que s’adequava a la meua nova realitat! Els xiquets no porten faldes si no viuen a Escòcia!!

La meua idea es va afermar encara més quan veig prendre la comunió. A mi, que havia decapitat més Nancys que cap xiqueta del voltant, només feien que regalar-me nines! I anells! I bragues!!!!! Ni un llibre, ni una carpeta, ni una motxilla… i per suposat, res del que li van regalar al meu veí: un tren elèctric, una màquina d’escriure, airgamboys, el ‘fuerte apache’… Collons!! A un tio que et rep a la seua habitació, acabat d’operar, i té les angines que li han tret dins d’un flascó amb alcohol damunt la tauleta… per què no li regalen la Nancy Infermera??!! Bé, açò de les historietes del meu veí i jo ho deixaré estar, de moment.

Vist que no se me respectava la meua poca femineïtat, vaig optar per una posició radical: canviar-me de nom. Eva és un nom normal, encara que, als inicis de la meua vida, el meu nom era Evamaria, així, tot seguit. Ma mare va decidir que era massa llarg per dir-lo tantes vegades (una mica trasto, açò també ho deixaré), i me’l deixà, afortunadament, en Eva. Però seguia sent un nom femení… així és que em vaig decantar pel nom més baronívol que se me va ocórrer en aquell moment: ara em diria Agustí. Cada vegada que ho pense, m’agafa un calfred… Agustí… saps o què? No sé d’on ho vaig treure això, perquè no en coneixia cap, d’Agustí! Ho vaig comunicar solemnement a casa i vaig avisar que no respondria per cap altre nom que no fóra aquest. Inclòs, vaig començar a posar el meu nou nom en companyia dels meus cognoms de tota la vida a les llibretes, als llibres i a tots els llocs on normalment les persones solem posar el nom. No cal ni dir que ma mare va fer puto cas del meu desig… i jo vaig passar molts dies sense contestar quan em cridaven per “Eva”. La qüestió és que me’n vaig adonar que no ho anava a aconseguir així… i vaig desistir.

Als 10 anys vaig fer un altre intent de canvi radical a lo Llongueras. Ma mare em deixà anar sola a la perruqueria per primera vegada i li vaig dir a la perruquera: “molt curt i amb cresta”. La perruquera em va preguntar: “però… ta mare t’ha donat permís”. I jo: “que sí, que sí que ho sap”. I la dona va posar cura, la veritat, perquè la cresta va tenir un efecte devastador quan vaig arribar a casa… On abans hi havia una mitja melena llisa i ben pentinada, ara hi havia… bé, tinc fotos que no es poden descriure amb paraules. Fa això la meua filla i no la deixe eixir al carrer fins que no li haja crescut el pèl almenys 10 centímetres!! Ma mare va agafar el raspall, el va mullar, i amb dues raspallades rabioses em va deixar el cap com si fóra un frare… perquè la cresta va passar a ser un floquet que no em tapava ni les entrades… lavirgen, quin espant! No cal ni dir que els quatre pisos que baixava cada dia per anar al carrer eren el temps que utilitzava per autocardar-me la cresta… que ma mare era més forta i més gran, però jo tenia un parell d’ovaris del tamany de dos melons d’Alger!

Això passà, com tantes altres manies que vaig tenir. Després, durant l’adolescència, vaig aprendre a viure com un tio amb aparença de tia… a més, de tia jamona! A l’orquestra, el primer any, muntava i desmuntava com els companys (els bafles no els podia carregar, però els monitors sí!); al conservatori, quan tocava en un grup de saxos, el baríton el tocava jo, y que nadie me levante la voz!; quan un tio, entrant jo a un bareto, es feia el graciós davant els amics pegant-me una palmada al cul, l’enganxava del jersei i el llençava contra la barra (encara estan rient-se els teus amics… eh, balòstia de collons?)… Ai, sinyó… con lo que yo he sido…!

Ara continue pensant que, d’haver nascut home, en l’època que m’ha tocat viure, tot hagués estat més fàcil per a mi. L’únic consol és que tinc una filla que té les castanyes més grosses que sa mare i que, quan és hora de parar taula i els homes de casa romanen asseguts al sofà, com si la cosa no anara amb ells, es posa braços en gerra, es plantifica davant la tele i solta un “ja esteu alçant el cul d’ahí i parant taula, que nosaltres no som les vostres criades… o us apague la tele i no sopeu!”.

Aaaaaiiiixxx, ara entenc que nostrosinyó m’ha donat l’oportunitat d’educar una fera que no necessita voler ser un xiquet per tenir el que li és just i el que mereix. La meua Pau sóc jo… o almenys, el que jo hagués volgut ser.

Filed under: coses meues

Presentació Memòria

2011-06-06T17:13:08Z

Filed under: UVic Tagged: Tasques

P&P: els mamants bilingües

2011-05-25T17:07:52Z

Porte des de diumenge a la nit cridant cabrones!! a tota hora. Cabrones en plural i en castellà, perquè tothom que viu al meu país ho puga entendre… Ja sabeu que si escric ‘cabrons!!’ ho entendrà sols el 50% de la població, mentre que si escric cabrones!! ho entendrem tots: els que només entenen el castellà i també els que estem especialment dotats per a les llengües romances, cas dels catalanoparlants… que, com tothom sap, naixem bilingües: una llengua per a les funcions bàsiques de la vida quotidiana de PPLàndia i l’altra per a mossegar-nos-la quan algun pepero intenta arrencar-nos-la de cuall adduint que una persona com cal no necessita dues llengües per a viure, i menys encara si és inútil en passar d’Almansa.

Per una altra banda, com a conseqüència del trauma post-PPelectoral al qual estic immersa, he començat a entendre que hi ha aspirants a polítics que naixen amb una sola llengua, però que, amb el temps, i a força de molt d’entrenament, aconsegueixen que els en surta una segona, ja que no és possible estar donant la raó al líder a la vegada que li pegues alguna que altra xuclada… la primera llengua ha d’estar a una alçada i la segona… una mica més baixa. Aquesta segona llengua (blava, clar), la que creix per ajudar-los a pujar de número a les llistes electorals, és absorbida per la primera quan s’arriba als tres primers llocs de la candidatura, sobretot a causa del poc espai que hi ha per totes dues. Aleshores és quan es converteix tot en una única llengua gruixuda, que impedeix als especímens que la posseeixen una parla clara i fluïda. Normalment, ja no se’ls entén res del que diuen, però esdevé un arma molt poderosa que fa que cadascú entenga el que vol entendre.

La següent fase que pateixen aquests individus és la distensió lingüística. S’adquireix movent la llengua sense pensar molt bé com la mouen, provocant que la llengua s’estire tant que vaja afilant-se cada vegada més. És aleshores quan arriba al cim del seu poder, ja que una llengua així, que és com l’espasa del Cid Campeador en versió Blasco Ibáñez, talla totes les altres que se li posen al davant, excepció feta de l’anglesa, que pot usar un botó que dispara saliva nuclear, i la xinesa(aquesta la temen perquè utilitza arts marcials molt agressives i, a més, perquè hi ha moltes).

En resum: el PP ha tornat a guanyar per majoria absolutista a PPLàndia amb el Paquito, a PPCity amb Rita la Cantaora i a LiliPPut amb el danonino de Petit-Rus… deixant-nos a molts VALENCIANS consternats, indignats, avergonyits i/o com al meu cas, dements!! Ara, a intentar tallar-nos la llengua, supose…

Nada nuevo bajo el sol de Gandia y adyacentes… CABRONES!!

Filed under: coses meues

JO, la que suma i se n’ix: nasida pa… triunfá?

2011-04-12T23:51:16Z

Vaig nàixer, perquè tothom naixia, el 30 de juny de 1973. Era dissabte. La notícia del dia era l’eclipsi de Sol més llarg del segle XX, que un Concorde havia estat seguint durant 73 minuts per damunt dels caps de la majoria. Potser no es parlara d’una altra cosa, però jo prou feina tenia amb eixir del cau. Ho havia intentat, pel que es veu, la nit anterior, però unes infermeres, que imagine massa ocupades llegint el Diez Minutos, van creure convenient que la meua mare dormira artificialment tota la nit per tal d’agafar forces per llençar-me al món. Així és que eixe dissabte del dia que s’acaben totes les ofertes, al voltant de les 11, i entre pales, estirons i empentes, vaig eixir a la llum pública inflada, roja i amb més de quatre quilos que em van permetre no passar penalitats quan la llet plena d’antibiòtics i altres merdes químiques em rebolicà la panxa de tal manera que mai més vaig poder prendre el pit. També em va impedir lluir unes dents tan blanques com les de la Cindy Crawford, per exemple. Cap de les dues coses ha estat un trauma, crec…

Pel que em contaren, vaig regalar als meus pares tres anys de plors nocturns i gana desmesurada. De fet, no tinc cap foto de bebé en la qual s’aprecie ni una mica que vaig nàixer amb coll. D’eixa època, encara que semble mentida, encara guarde el record del meu bressol metàl·lic, el que em feia veure el món com si tot fóra la carta de ajuste. De nit, amb el braç entre els barrots d’aquella espècie de gàbia, la mà de ma mare actuava de sedant, proporcionant-me uns instants de repòs no massa profund que es trencava automàticament quan notava que ningú me l’apresonava. I en no poder més, i per torns, els meus pares s’aixecaven i em passejaven gronxant-me. I si encara eren hores i tot això fallava, cantant-me a la manera dels cantants de l’època… i d’alguns més antics (el repertori era extens, però insuficient). Sí, recorde coses de quan era una xiqueta de bolquers. De sempre he tingut molta memòria visual i auditiva que, en part, ha suplit altres defectes congènits com la desubicació geoespacial i la fòbia social crònica. No haguera sigut just ser jo lletja, plorona, plasta, fartera, fòbica, desorientada i, a sobre, desmemoriada!

No vaig aprendre a dormir, la qual cosa em va portar molts problemes després (fins que ho vaig aprendre, ja amb 30 anys), però és cosa eixa, la de les serenates nocturnes, que he d’agrair, ja que des de ben xicoteta vaig ser capaç de retenir i reproduir centenars de cançons de tot tipus: les del Camilo Sesto, el Micky, el José Feliciano, el Luis Aguilé, el Rafael, els Mocedades, el Peret, la Cecília, la Marisol… tot el repertori del Duo Dinámico, Los Brincos, Los Sírex, Los Canarios, Los Bravos, Fórmula V, Los Top Son, Los Mustang, Los Tres Sudamericanos, Los Cinco Latinos… la cançó espanyola de la Niña de la Puebla, el Juanito Valderrama i la Dolores Abril, la Juanita Reina, la Perlita de Huelva, l’Antonio Molina, el Rafael Farina… el Jesucristo Superstar íntegre… el Nino Bravo… i, com no, els internacionalíssims i odiosos Adamo i Rafaella Carrá! Conserve gravades cintes de casset, amb dos-tres anys i micro amb cable en mà, que ho demostren… Què? Que no? Riu-te, riu-te! També vull agrair als meus pares que mai em cantaren les cançons del Julio Iglesias. Això sí que no ho hagués pogut superar mai, cada cosa com siga!

Aquest és el bagatge musical i cultural que vaig rebre durant els meus primers quatre anys de vida, perquè jo era del pla 66, i al meu poble els xiquets que encara no anaven a l’escola es quedaven a casa, amb la mare… si no és que era algú de casa rica, que aleshores anava a les monges. Afortunadament, la meua mare ja treballava bastant a casa i el meu pare acudia per torns a una fàbrica, on feia moltes hores i, de vegades, no cobrava quan tocava… fins que va deixar de cobrar. Això m’estalvià rebre trompades per les meues rareses curioses i, sobretot, em va permetre no ensenyar-me mai a cosir, cosa que em fa sentir menys “maruja” que la majoria.

Així i tot, i seguint la moda, quan jo tenia quasi tres anys i mig, va nàixer el meu germà. Ma mare va estar els últims 15 dies d’embaràs a l’hospital, així és que les meues ties i la meua iaia em van estar donant hamburgueses amb tomaca cada nit per sopar fins que, un dia, un home va venir a recollir-me dient que era el meu pare, al que feia molts dies que no veia. Jo, que em negava a eixir de baix la taula per a saludar a eixe suplantador, vaig ser arrossegada per les sabates, agafant-me con podia a les potes de la taula per intentar tornar a amagar-me… Així ho vaig seguir fent amb els llits, els armaris i qualsevol altre lloc on poguera tancar-me i desaparéixer quan la cosa se me feia magra fins que ja no hi vaig caber.

En portar-me a casa, hi havia un altre xiquet més menut, més guapo, més bo i al que tots volien agafar: el meu germà Javier. Va ser l’objecte de la meua enveja fins que vaig descobrir, als pocs dies, que jo era més gran, més major, més forta i més llesta. A partir d’eixe moment, va passar a ser, simplement, l’enemic… i jo, la mala de la pel·lícula.

Però jo, contenta, eh? he-he-he!

Filed under: coses meues

Jo també vaig ser L

2011-03-31T04:55:04Z

La Cristina ha aprovat el teòric del carnet de conduir. Això m’ha fet tornar uns quants anys enrere (pocs, la veritat, sóc una pimpolla), als 18 anys, quan em vaig encabotar en treure’m el carnet, fóra com fóra… i com que sóc impacient, com més prompte, millor. Pim-pam-fuera!! Rapidito que me lo quitan de las manos!!

Com que aquestes coses és millor fer-les comunalment, vaig convéncer una amiga, també acabadeta d’entrar en l’edat que et permet votar sense coneixement (quin mal fan al País Valencià els vots dels “L”, senyor mío!), i ens vam apuntar al café de les 3.30 i la classe de les 4.00, que no hi ha un sense l’altre.

A l’octubre, allí, com un clau, donant presses al mestre de l’autoescola i a la meua amiga. Al novembre, teòric a la butxaca. Vaig fer de tests…! Allò es reproduïa de nit, no hi ha altra explicació… Quan més tests feia, més me’n quedaven! Que si las luses de gálibo, que si carretera con arsén, que si motosicleta con sidecar… I de mecànica… ni papa!! Ni parts del motor, ni parts del cables aquells elèctrics, ni parts del volant! Un zero a l’esquerra!

Quan jo vaig anar a examen, hi havia una xica que ja havia batut el récord del meu poble: 7 suspensos consecutius… i va tornar a suspendre!! Però ella anava a gust, eh? Que després hi havia convoi per anar a esmorzar… La de diners que es va deixar aquella pobra persona al garito aquell, que ja la saludaven en entrar com si fóra de la família. Què, Xxxx? A fer el teòric?. Allò era criminal d’escoltar… Sé que va aprovar a la novena. Em passa a mi això i faig l’examen sota pseudònim!!

L’examen durava una hora… HAHAHA! UNA HORA, diu! Els que em coneixeu, ja ho sabeu… En una hora, i sent com era tipus test, a mi em donava temps per fer els exàmens de tota la meua fila!!! El dia que nostrosinyó va repartir la impaciència vaig arribar la primera jo, per variar. Així que, als vint minuts, jo ja havia acabat… Què faig? Fotre, sempre em passa el mateix, redéu… Si em veu eixir el mestre ja, el puro serà minino! Alce el braç o no? Decore l’examen per fer temps? Dic que m’està agafant un atac al cor? Després de 5 minuts d’incertesa, que quasi m’agafa un yuyu de veritat, allà que alce el braç… Totes les mirades de la meua filera i les posteriors es claven en mi amb cara de aquestatiaquèfa, mire al vigilante de prisiones aquell i li dic, amb to culpable: “mire… és que jo ja he acabat… me’n puc anar ja?“. I el tio, sense pensar en la meua fòbia (una altra) al claustre examinític, em solta: “De aquí no sale nadie hasta que no acabe la hora“. Deu meu! Estic segrestada! Mamaaaaa! Ara què? Res… mitja hora pixant-me, fumant-me, picant-me tot, comptant-me els quatre bolígrafs, cantant-me mentalment tot el disc del Nino Bravo, suant per dins… agonia i companyia!! Tot menys repassar-me l’examen… ni al cap, tu! Però això va anar cap a casa… vamooooos!

El primer dia de pràctiques em va tocar l’horari que no volia ningú: les set del matí. Jo havia arribat moltes vegades a casa a eixes hores… però no és igual que llevar-te a eixes hores… De nit, era! Una rasca…! El mestre em va fer entrar al cotxe per la part del conductor i em va dir: “Va, xiqueta, arranca“. I jo: “Jo? Però… vaig a conduir jo? Si jo no sé! M’hauràs d’explicar com van les palanques aquestes!“. I ell:”Collons, claro que tu! Si no, com t’has d’ensenyar? Va, anem anant i deixa’t estar de palanques!“. Eixe dia vaig conduir de meravella… Niki Lauda semblava! Després d’un temps ho vaig saber: els pedals els portava ell! En raó el segon dia se me parava el trasto aquell cada dos per tres! El mestre de l’autoescola era un fenòmen. Quan feia les pràctiques a l’hora de l’esmorzar es treia el tovalló i les mandarines i… hala! A jalar! Un artista, era!

Abans de Nadal, i en contra del criteri del mestre, vaig anar a examen. Només eixir del circuit per anar a fer carretera, em vaig saltar un stop… OJO! Que jo vaig fer ceda el paso, però a l’home aquell no li va semblar suficient… A la primera cullerada, mosca! Només tornar de Nadal, em vaig encabotar en anar altra vegada… el mestre no m’ho va impedir. No vaig col·locar bé els espills… L’examinador em repetia insistentment: “Lleva una lus roja ensendida en el salpicadero“. Jo mirava la llumeta aquella, sí, però no sabia d’on era… i el tio tornava: “Lleva una lus roja ensendida en el salpicadero“. Collons! Que ya lo he oído!! Que soy tonta, pero no sorda! D’on serà açò? Mire de reüll al mestre i assenyala dissimuladament cap a la meua part inferior dreta… Va fer igual… vaig eixir amb el fre de mà posat. I ahí sí, ahí ja ho vaig saber allò de la lus roja… també vaig saber que no aprovaria, però encara vaig tenir temps d’aparcar damunt de la vorera, que no hay dos sin tres!! Jo sóc així. Si la clave, que siga fins el mànec!!

A la tercera, totalment mesinfòtica, xerrant de música i músics amb l’examinador, explicant-li en què treballava, com m’agradava el que feia… ahí sí que vaig triomfar! I com que a mi no se me fa tard en la vida, el cotxe me l’havia comprat abans d’aprovar… Així és que, en tornar, vaig acompanyar una amiga a casa amb el meu cotxet roget i novet, al que vaig fer una rascada eixint marxa enrere de la cotxera. El vaig marcar com a cotxe meu… Els dos cotxes que he tingut s’han distingit de tota la resta de cotxes del carrer perquè han portat els senyals de cantonades i portes de cotxera a dreta i esquerra, al davant i al darrere… Lo marqué porque era mío!!!!

Enhorabona, Cristina!

Filed under: coses meues

Evalolleria i les altres Eves: l’Eva dels dits llargs i la llengua curta

2011-03-16T23:46:08Z

M’és molt difícil mostrar públicament les coses que escric. No, no em referisc a aquelles paragrafades amb les quals he omplit aquest bloc i tots els espais de comentaris dels blocs dels companys (i del Javier… el pobre… quina paciència… ni el Santo Job…), els murs dels seus perfils de Facebook (la comuna, eixe gran descobriment, que no invenció), els seus correus electrònics (Marta esto, Marta lo’tro), els fòrums de les assignatures del campus de la Uvic (TRInamita pa los paios)… En fi, tots els espais públics i privats de les persones que em deixen escampar les meues eixides, normalment viscerals, poc reflexives, algunes de les quals em pategen el fetge abans d’eixir pels dits… sobretot perquè tinc el costum de no esborrar-les, encara que la plataforma m’ho permeta. Mai torne enrere, mai… Totes les favades están fetes de tirón, eso es asín…

Amb la quietud i el cansament mental que provoquen en mi els nervis (més que un estat, una part del meu cos, la part), pense a sobre del teclat, com si les meues mans foren una perllongació del meu cervell. No cal moure els llavis, no cal fer cap gest… sols deixar córrer els dits a sobre les tecles, sense mirar endarrere, sense esborrar allò que has pensat. Perquè el pensament és inesborrable, sols es poden esborrar les paraules escrites i, així i tot, sempre recordaràs que les has pensat. Les paraules dites a algú també són esborrables (demanes perdó i tot solucionat)… però són inoblidables, i no només per a qui les ha dit. Per això m’estime més no dir-les, encara que, de vegades, surten incontrolades i res no puc fer per evitar-les.

I això que jo practique, parle sola la major part del temps. Estudie les frases, cada terme, cada incís, la vocalització, el to, què fer amb unes mans que de vegades em són imprescindibles i que altres em molesten… No hi ha res més lleig que no saber on posar-te les mans, les coses com siguen. I si boja semble quan escric allò que estic pensant, més boja semble quan dic allò que no m’ha donat temps de pensar.

Per què ara tot açò? Per una crisi de timidesa que es va transformar en atac de pànic i em va fer reflexionar. Perquè, de vegades, m’expose a situacions que no sóc capaç (a qui vull enganyar) de superar. Vull, vull, vull… Intente, intente, intente… Pense: aquesta vegada ho faré, aquesta vegada podré véncer-la… però no, no puc, m’és impossible. I aleshores baixe el cap, tanque els ulls, m’encenc de ràbia, em fregué la cara i torne altra vegada a la meua closca. Quantes vegades m’ha passat? Millor comptar les vegades en què he pogut eixir satisfeta, acabarem abans. Quan més petit és el comité, més difícil es amagar-se! Així és que sembla que comence a controlar les meues emocions dins d’un grup nombrós (tinc l’opció mossegar-me les pelletes dels llavis), però no puc enfrontar-me al silenci en un “de tu a tu”… a la pressió que em pose a sobre quan vull donar la talla. El silenci… huas! El silenci m’accelera les pulsacions, el fet d’haver de trencar el silenci m’atura tots els sentits… em paralitza de por. De por i de vergonya… aleshores és quan la llengua comença amb les lliçons apreses per a omplir el temps, un temps que sembla que no acaba de passar… i em note dins del cap un tic-tac tic-tac, com el Capità Ganxo, el contrari de mi, que sóc el Peter Pan ara mateix…

I una vegada acaba la sessió de xoc, el remordiment i la culpa per no haver estat capaç de ser com la persona que realment sóc, la por a que tothom em jutge pel que ha vist de mi en eixe moment… em deixa extenuada, sense força per fer res més que repetir-me: PER QUÈ? La resposta, tanmateix, és ben senzilla: sóc així, no sóc d’una altra manera… almenys és així una part de mi.

Les altres Eves també sóc jo: la que escampa als blocs i als murs dels companys, la que conta les seues peripècies al poble aliè, la que intenta estar ahí per xerrar digitalment una estona (existo, luego estoy)… mira! Ací està l’altra, donant-me la xapa: hòsties, lleva-li marxa a l’estufa i deixa’t ja de contar gilipollades, collons, que m’estàs socarrant les cames, bovacòria!

Vaig a donar-li el gust a aquesta tia. Al cap i a la fi, és aquesta la que em salva de la crema.

Filed under: coses meues

Facebook, exàmens i els meus amics semipresencials

2012-01-23T02:05:41Z

Qui és el propietari de la foto, Javier?

Reconec que dissabte 12, en arribar a Vic i veure tothom en persona, vaig quedar una mica tallada. Això de relacionar-se a distància, escrivint i modificant allò que no hem expressat tan bé com voldríem, és un gran què pels que som tímids… en fi!

La qüestió és que aquests dies, tan estressants, abans dels exàmens, m’ha anat molt bé poder compartir neguits i riures amb els meus amics semipresencials i, sobretot, m’he sentit molt acompanyada i molt recolzada.

L’altre dia, quan vaig començar a escriure aquest post, vaig pensar en aquell que vam fer l’any passat per Informació Electrònica i que jo vaig titular RECOMANACIONS EN SOCIAL MEDIA PER A LA UVIC. Un campus poc virtual… O massa? , el vaig escriure sense saber molt bé de què anava tot això però intuint el que hauria de ser i ara, que em moc amb una miqueta més de gràcia (poca) per l’univers 2.0, em sento molt orgullosa de la comunitat (petita) que ens hem muntat entre tots.

Avui, la UVic ja té Facebook i crec que és positiu… perquè és una eina de comunicació bidireccional, oi?

Per cert, a la foto hi falten Uvicans, ho haurem de solucionar!

Filed under: De biblioteques i de blocs, Informació electrònica Tagged: Uvicans

12 motius pels que Facebook pot cancel·lar el teu compte

2010-10-05T17:52:06Z

Ho he vist a Redes sociales i ho porto aquí traduït i amb algun comentari meu. Es tracta de dotze raons per les quals els responsables de Facebook podrien tancar un compte d’usuari:

No ser humà (em venen al cap algunes persones no humanes que podrien estar en perill
Utilitzar perfils personals per a negocis
Publicar continguts amb drets d’autor (que no siguin nostres, s’entén)
Importar un nombre excessiu de fonts RSS (no especifica quantes)
Promoció de negocis a espais aliens (fer spam, vaja)
“Rascar” informació de Facebook
Afegir massa amics en poc temps (està bé ser sociable, però no et passis de simpàtic)
Unir-se a massa grups
Publicar el mateix missatge a diversos murs (spam, again)
Publicar enllaços a murs, missatges… (aquest no l’acabo d’entendre)
Enviar massa “tocs” a la vegada
Fer spam (reiteratiu)

Planetaki Planet Informació electrònica

Taller de cerca d’informació a la biblioteca.

Una de parapsicologia: les psicocoses, eixos fenòmens paranormals

Romanç automobilístic, o When a Car Loves a Woman

+ de Facebook: pàgina o perfil

Màster en 1r de BUP: com aprendre 1r de BUP sense aprovar-lo

Mai no plou a gust de tothom o Facebook i els comentaris negatius

El meu resum (2.0) de 2011

Prova pàgina oculta

Prova amb Issuu

Prova amb Prezi 2

El desfici fisiològic: com fer que l’absència de responsabilitats esdevinga un patiment

Prova: creant un codi QR

Com utilitzen Facebook les biblioteques? Prova de post actualitzable

Publiquen informació puntual de tot tipus

Creen esdeveniments

Permeten als seguidors publicar en el seu mur

Només permeten publicacions dels seguidors en les publicacions de la biblioteca

Ofereixen serveis en línia (catàleg, accés a Twitter)

#nav Post de prova http://ow.ly/1dHOG3

c vxcvxcvxc vcvcxvxcxc vcv cvcvxc xcvxcv

La meua vida insana: el no-esport i jo

El document electrònic

Ser i sí ser, eixa és la qüestió (una altra cosa seria com)

Presentació Memòria

P&P: els mamants bilingües

JO, la que suma i se n’ix: nasida pa… triunfá?

Jo també vaig ser L

Evalolleria i les altres Eves: l’Eva dels dits llargs i la llengua curta

Facebook, exàmens i els meus amics semipresencials

12 motius pels que Facebook pot cancel·lar el teu compte