Planetaki Planet B de Blog

2011-05-25T11:45:10Z

Pastís de bolquers

2012-02-11T22:16:24Z

Aquesta “recepta” he decidit penjar-la perquè trobo que és un bon regal de naixement, és a dir de l’aniversari número 0! Em semblava divertit proposar-la també, a part de la versió formal (pastís mousse de mango), al Memòries d’una cuinera: pastís d’aniversari. Aquesta és una manera de regalar una cosa útil a algú que acaba de tenir un bebè com són els bolquers però presentada d’una manera divertida. Aquest era un macro pastís de 6 paquets, però un dono la “recepta” d’un de sol. S’hi poden afegir “ingredients extres” com pitets, biberons, tovalloletes…

INGREDIENTS:

1 paquet de bolquers, 1 plat de paper per a pastissos, 1 pot de gel de dutxa de bebè, gomes de pollastre de colors, cintes de tela, 1 peluix i xupa-xups.

ELABORACIÓ:

Enrotllem un per un els bolquers i els posem una goma perquè no es desenrotllin. Enganxem amb cinta adhesiva el gel de bany al mig de la plàtera de pastís. Anem posant els bolquers al voltant del gel de bany i quan ja estigui la capa de baix l’envoltem amb un llaç de cinta de tela. Fem capes de bolquers fins que tapem el gel de bany seguint les mateixes instruccions que amb la primera capa. A dalt de tot hi posem un peluix, que podem donar com a regal al germà si el nadó té germans. Per acabar de guarnir-lo, punxem xupa-xups o piruletes o hi posem articles per a nadó de manera que quedin monos.

Cuestión de estado

2012-02-12T00:12:24Z

El despliegue demedios dedicados por la administración española a contrarrestar ( ? ) laparodia de los guiñoles franceses, da la medida de la capacidad de ridículo delactual gobierno. ¿No deberíamos crear un conflicto diplomático?, ¿ porque nohemos llamado, ya, al embajador a consultas?

Probablemente debeser esta la estrategia de la diplomacia del PP para mejorar la imagen de Españaen el mundo.

Él y yo

2012-02-11T22:17:59Z

Allí estaba delante de aquel imponente cuerpo, de aquel hombre sensual que había inspirado los sueños, más tórridos, de millones de mujeres. Iba en el coche y mis ojos no paraban de mirar los suyos, de observar su torso atlético, de comprobar que aquellos abdominales eran de verdad, de analizar los espectaculares tatuajes que sus musculosos brazos enseñaban. Pero, sobre todo, mis ojos no podían apartarse de aquel otro músculo que se dejaba entrever, abultado, debajo de esa ropa interior masculina. Yo seguía conduciendo, casi anonadada, sin creerme todavía que su cuerpo estaba a mi disposición. ¡Aquella noche no saldría de mi habitación!

Toda la ciudad estaba llena de la nueva campaña publicitaria del que en otro tiempo fue uno de los mejores jugadores de futbol, todos los carteles anunciaban aquella nueva gama de slips que le quedaban como un guante. Furtivamente había robado uno de esos carteles y esa noche, en mi habitación, estaríamos solos, David y yo.

Fuente fotografía: Campaña H&M

Chico i Rita

2012-02-12T00:12:24Z

Ahir feien la pel·lícula de Trueba i Mariscal per TV3. No l’havia vist al cinema i en va agradar molt.

Excel·lent l’historia sustentada en un sòlid guió, magníficsels dibuixos i l’animació i molt bona la música de Bebo Valdés.

La recreació de l’Havana de finals dels 40, en un dibuix neti minimalista, és un element especialment remarcable.

Pel·lícula absolutament recomanable a la que desitjo lamillor sort als Oscars.

Deixant clar que jo sempre defensaré les versions originals,assumeixo els doblatges especialment en TV. Però fer parlar en català amb accentcubà als dibuixos, quant el 100% dels potencials espectadors podien “disfrutar”de la versió original, em va semblar ridícul. No hi ha prou series o pel·lícules xineses, iranians o nord-americanes pertraduir?

Garzón

2012-02-12T00:12:24Z

No és la primera vegada que parlo de Garzón, pel que mai he dissimulatels meus sentiments.

Lamento que hagin estat temes relacionats amb l’extrema dretai amb la corrupció del PP, els que l’hagin apartat de la judicatura, hauria d’haverpassat molt abans.

Des de fa molts anys el senyor Garzón ha “hecho de su capaun sayo”, saltant-se contínuament els drets de la gent que investigava. Quantesinstruccions seves han quedat en res? quants ciutadans dignes han passat per presó (viatge en furgódes de Barcelona o Euskadi a Madrid inclòs) amb probes dubtoses o amb sospitesinfundades? i han estat tractats amb desconsideració i abús d’autoritat? (perdonar exemple).

Ara l’hem vist fent de víctima i ha estat capaç de generarcorrents d’opinió favorables de molts sectors progressistes, però Garzón no ésun progressista, és un egòlatra incompetent i prevaricador.

I no l’hem vist emmanillatni amb la bossa d’escombraries amb les seves pertinences dirigint-se a presó. Percert, si prevaricar és el més greu que pot fer un jutge, perquè no te té penade presó?

Em fot coincidir amb alguns sectors, que avui estarancontens i no tinc motius per celebrar-lo, però si estic convençut que amb independènciadel agraïment dels amics xilens, el jutge estrella ha fet molt de mal a unaconcepció justa i progressista de la judicatura.

Ara que la situació del terrorisme etarra semblairreversible, no seria oportú acabar amb aquesta anomalia jurídica que és laAudiència Nacional?

L’Entesa per Sabadell demana al President Mas i el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, la paralització de les obres del Gasoducte

2012-02-11T22:31:10Z

La suspensió del tram francès del Gasoducte el fa del tot innecessari

Entesa -nota de premsa 10/02/12

Al mes de gener es va conèixer que el govern francès ha decidit ajornar sine die la construcció del seu tram del gasoducte europeu, concretament els 150 km compresos entre el municipi francès de Barbairan i Figueres. Posteriorment, s’ha pogut constatar que el govern francès ha optat per realitzar la interconnexió amb la xarxa de gas espanyola a través del gasoducte ja construït Biriatu-Larrau, al Pirineu bac i navarrès.

Pocs dies després, l’Entesa per Sabadell va sol·licitar a l’alcalde Manuel Bustos que instés el govern espanyol a paralitzar de manera immediata la construcció del tram Martorell-Figueres, que està ocasionant un terrible impacte als camps i boscos de Sabadell. Tanmateix, el govern municipal va respondre que no tenia coneixement de la decisió del govern francès i es va desentendre del tema.

Veient el desinterès municipal per la ferida que està causant aquesta obra inútil al Vallès, l’Entesa per Sabadell s’ha adreçat a diferents responsables polítics del govern català i del govern espanyol. Així, la passada setmana, van trametre un escrit al President de la Generalitat de Catalunya, Sr. Artur Mas, el Conseller d’Empresa i Ocupació, Sr. Armand Giménez, el Secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat, Sr. Josep Enric Llebot, el President del govern espanyol, Sr. Mariano Rajoy, i el Ministre d’Indústria, Energia i Turisme, Sr. José Manuel Soria.

En aquest escrit l’Entesa per Sabadell exposa la decisió del govern francès i posa de manifest la inutilitat de continuar la construcció del tram català del projecte MIDCAT, que no té cap mena de sentit si no té continuïtat, però que comporta una gran despesa econòmica en va i un impacte enorme sense sentit. Per això demanen als responsables del govern català que sol·licitin la paralització de les obres del gasoducte, i als responsables del govern espanyol que facin efectiva la paralització.

Tertúlia a Radio Castellar: "L'aturada de les obres del tren a Sabadell i Terrassa"

2012-02-11T19:48:37Z

Passeig de Sabadell

Tertúlia de 8 de febrer de 2012 (15:15min MP3 4.5 mb)

"El que s'ha paralitzat són unes obres ja licitades que estan ubicades a Sabadell i Terrassa.

El PDI (Pla Director d'Infraestructures) de la Generalitat de Catalunya, deia que un cop acabades les obres de Sabadell i Terrassa s'iniciaria el perllongament fins a Castellar."

El punt de sortida des de Sabadell fins a Castellar dóna una complexitat al perllongament

Estudis:

"L'estudi informatiu que es va fer per Castellar (març 2010), on hi ha les línies essencials del projecte i una estimació del cost ja fa temps que està en un calaix, per que la Generalitat no el veu viable ni a nivell tècnic ni econòmic, per tant l'aturada d'aquestes obres ha de comportar un replantejament de l'estudi de perllongament fins a Castellar."

Pots mirar també a l'Actual (27/01/12):
L’aturada de les obres del tren a Sabadell, una oportunitat o un pas enrere per a Castellar?

El que sí que és important

2012-02-11T14:00:45Z

La setmana passada es va publicar la xifra d’aturats del mes de gener, la primera de l’any. El drama continua; la tràgica xifra dels cinc milions d’aturats registrats s’apropa cada cop més.

Això sí que és important. Cadascuna d’aquestes persones (que a Castellar està al voltant de 2.000) representa un problema que, de retruc, ens afecta a tots. A més de la situació personal, terrible si a més s’ha exhaurit la prestació d’atur, afecta també a la col·lectivitat, ja que es tracta de persones i fins i tot famílies les quals redueixen substancialment la seva activitat quotidiana, cosa que repercuteix també en l’activitat comercial d’altres persones. Pot semblar una frivolitat, però és un exemple que la lacra de l’atur no només afecta a qui la pateix. Per no parlar de la necessària assistència social de la qual són plenament creditors i que no se’ls ha d’escatimar.

Davant d’aquesta situació, com és obvi, s’ha d’actuar. Ja s’està fent des dels governs central i autonòmics cadascun dins de les seves responsabilitats, tot i que algunes mides poden resultar impopulars, però tothom sap que, en cas de malaltia, és preferible patir els primers dies per després trobar-se millor. I també els particulars poden aportar el seu granet de sorra, i una de les millor maneres és buscant la millora personal en forma d’ampliar coneixements. Ve al fil del 25è aniversari de l’Escola Municipal d’Adults, la tasca de la qual resulta d’una importància vital perquè aquelles persones que, per diverses circumstàncies, van interrompre el seu procés formatiu, puguin completar-lo i tenir així una oportunitat d’accedir a un lloc de treball millor. Es més, la pròpia evolució de l’alumnat de l’escola així ho acredita, avui dia superior als 400 alumnes i un ampli ventall d’oferta d’activitats.

Això sí que és important. En lloc de barallar-se sobre qui és més culpable de l’actual situació que pateix tota la població, o de recórrer a vells discursos propis del mai del 68, és més profitós sentir-se satisfet d’aquesta tasca silenciosa però molt fecunda, que tant està ajudant a molta gent a superar les seves pròpies dificultats. I hem de seguir recolzant aquesta escola, i lluitant perquè el nostre Ajuntament no deixi de donar-li el suport econòmic i professional que li convingui en cada moment. I també s’haurien d’establir programes d’integració d’aquests alumnes en el món empresarial de Castellar, fent d’aquesta manera que la formació rebuda tingui també la sortida més convenient.

Efectivament, sempre haurem d’esperar “que el Gobierno haga algo”, però és evident que també tots podem posar de la nostra part perquè la situació millori.

seguir #futbolynba a twitter

2012-02-11T14:24:29Z

1) Les meves aportacions.

2) Veure els noms que surten.

3) Molt original.

2012-02-11T13:45:54Z

CEREROLS. SÚRIA. BAGES

2012-02-11T05:44:47Z

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés per les terres del Bages, cercava en aquesta ocasió el petit indret de Cererols; l’accés i el mateix indicador son extremament precaris, i per una pista de terra comencem a fer via fins al petit grup d’edificis que s’aixequen al costat de l’església dedicada actualment a Santa Maria.

S’entén perfectament des d’aquestes alçades l’origen d’aquest peculiar topònim que deriva de la llengua àrab ; siràj “llumenera, torxa”; en referència a les que eren enceses en aquestes talaies. Sota nostre a la vora del Cardener Súria, que retrataríem des del petit fossar parroquial, que s’aixeca a uns 100 metres del conjunts d’edificacions, i on reben encara sepultura les famílies que resideixen en aquest indret elevat.

L’advocació de Sant Martí – esmentada en alguns documents - ens evoca la participació de les tropes franques en la reconquesta, i la de Santa Maria – molt habitual en els llocs recuperats als sarrains - ens ho reafirma.

L’edifici d’una única nau, culminada a llevant per un absis semicircular que conserva a l’interior restes de la decoració pictòrica original del segle XI, està literalment ‘ fagocitat’ per les masies de Cal Fàbrega i cal Lledó que s'adossen a la capçalera de l'església. L’accés original es troba tapiat al sud; actualment la porta principal es troba al mur de ponent, protegida per un ampli porxo a dues vessants.

A l’Enciclopèdia de Barcelona a l’entrada Cererols trobem :

Llogaret del municipi de Súria (Bages), al voltant de l'església de Santa Maria, annexa de la parròquia de Súria, aturonada a l'esquerra del Cardener, aigua avall de la vila.

L'església, dedicada originàriament a sant Martí i després a Santa Maria de la Concepció, és una petita construcció preromànica, d'una sola nau, allargada al segle XVII. El campanar en forma de torre quadrangular i l'espaiós porxo que precedeix l'entrada són de l'època de l'ampliació del temple. Els escultors manresans Josep Generes i Pau i Josep Sunyer foren autors del retaule barroc, destruït el 1936

En una Catalunya lliure i democràtica l’accés no es faria per camins de terra. Entenem en la nostra condició de ‘poble esclau’ d’ençà de 1714, que se’ns apliquin quasi 300 anys desprès mesures discriminatòries malgrat la Constitució de 1978, tot plegat però, ens dona la sensació que ja passa de mida.

Tertúlia a Radio Castellar, 8 febrer 2012

2012-02-11T06:32:11Z

Bosc i torrent de Can Bages, AMENAÇATS ! ! !

Escoltar o baixar l'audio 9:45 min (2,8mb)

Antoni Carpio,
"...no es va informar correctament sobre les obres i l'impacte del gasoducte, però ja està fet - no es pot fer res ara en aquests moments..."

Antoni Mora Vergés,
"...sacralitzem massa els boscos i potser no cal - estem una mica sobrats de massa forestal - hem de fer un estudi acurat i on calguin pins hi posem pins i on no que retorni la vegetació que hi havia abans..."

Albert Margineda,
"...a Figueres no hi havia una demanda social dels ajuntaments per que arribés aquest gasoducte - em sorprèn molt que tot això sigui per cobrir una demanda a l'Alt Empordà..."

La cruz de Alcoraz

2012-02-11T06:31:23Z

AMBIÉN llamada "Armes Daragó", la cruz de Alcoraz es una señal heráldica territorial que representaba las armas del Reino de Aragón, en contraposición a la señal real, que representaba al linaje de los reyes. Explica la leyenda que en 1096, durante la batalla de Alcoraz, donde combatieron por una parte, el Reino de Aragón, con Pedro I al frente, junto con su hermano, el futuro Alfonso I de Aragón y por otra parte, el Rey moro de Zaragoza al-Mustain con su aliado riojano, el conde García Ordoñez y el castellano García de Cabrera, se aparició San Jorge cuando parecía que la batalla se decantaba por el bando islam-castellano, ayudando en la victoria al bando cristiano.

El origen de la cruz de Alcoraz data del año 1280 y pueden observarse por primera vez en 1281 en una bula de plomo de Pedro III "el Grande" (CAT Pere II "el Gran").

Una cara de la bula de 1281 con la cruz de Alcoraz.

La cruz de Alcoraz es una cruz de San Jorge, acostada de cuatro cabezas de moro. Pedro IV "el Cerimonioso" (CAT Pere III "el Cerimoniós") promovió una nueva ordenación en cuanto a la simbología se trataba. En una ordenación de 1344 describe la bula de plomo de la siguiente forma:

En la bulla deu ésser d'una part ymage reyal, la qual sega sobre cadira, en la man dreta sceptre, e en la sinistra pom reyal tenga, e de mantell reyal vestida e de corona reyal en lo cap decorada, e entorn letres nostre propi nom ab títol de nostre regne d'Aragó e alscuns altres ab aquell contenens; e de l'altra part, un escut en lo qual sien les armes d'Aragó, que són aytals: una creu per mig del scut, e a cascun carté un cap de sarray. En torn, emperò, sien letres les quals esprimen tots altres títols de regnes e de comtats romanents.

Intentaré más o menos traducir el texto en catalán antiguo, la lengua de los reyes de Aragón en aquel entonces, manteniendo esa curiosa estructura:

En la bula debe ser una parte imagen real, la cual senterá sobre silla, en la mano derecha cetro, y en la izquierda pomo real tenga, y de manto real vestida y de corona real en la cabeza decorada, y entorno letras nuestro propio nombre con título de nuestro reino de Aragón y algunos otros que aquel contiene; y de la otra parte, un escudo en el cual son las armas de Aragón, que son tales: una cruz por medio del escudo, y a cada cantón una cabeza de sarraceno. En torno, pero, sin letras las cuales esprimen todos otros títulos de reinos y de condados permanecientes.

Como decía antes, básicamente he traducido las palabras, sin tocar estructura gramatical para dejar ese olorcillo a texto antiguo. Si algún historiador lee esto, por favor, que me perdone.

La descripción heráldica de la Cruz de Alcoraz es la que acompaña:

De plata, cruz de gules cantonada por cuatro cabezas de moro de sable tortilladas de plata.

Cruz de Alcoraz. De plata, cruz de gules cantonada por cuatro cabezas de moro de sable tortilladas de plata.

Según el historiador aragonés Guillermo Redondo, el escudo representa el espíritu de cruzada vencedora sobre el Islam.

En 1450, en un cuaderno donde apuntaban las recaudaciones, llamado "libro de conto", de la Generalitat aparece la Cruz de Alcoraz, junto al antiguo escudo de Aragón, la cruz de Arista, por debajo del jefe con la Señal Real, que curiosamente está representada con más palos de los que toca, sin duda, fruto de la ignorancia.

Al ser un escudo cívico utilizaron la forma cuadrada apoyada sobre uno de sus vértices, forma excluyente para la heráldica gentilicia.

La cruz de Alcoraz también fue adoptada por Cerdeña (CAT Sardenya), aunque los historiadores no saben a ciencia cierta el porqué ni cuando. Parece probado que adoptaron el escudo durante el siglo XV.

Folio 62R del armorial de Gelre. Aparece un estandarte con la Cruz de Alcoraz, y debajo Cerdeña.

La representación más antigua del escudo de Cerdeña con la cruz de Alcoraz es la del Armorial de Gelre, de finales del siglo XIV, anterior a la fecha más antigua encontrada del escudo, cosa que ha hecho pensar a varios historiadores que se trata de un error del compilador del Armorial de Gelre.

A continuación, os dejo la balada "El paladín de la cruz roja" de Victor Balaguer:

Apareced sobre los picos que corno un collar de almenas bordan los Pirineos, bardos! Dibujad en el horizonte el perfil de vuestro cuerpo envuelto en su talar ropage de anchos y clásicos pliegues, ceñid vuestras sienes con la rama del laurel sagrado, dejad que se desprenda hasta descansaren vuestros hombros la blanca cabellera, empuñad el arpa que canta á la alondra que saluda el dia, al ruiseñor que modula á la noche un himno misterioso, á la bella pensativa que sueña en sus amores á las márgenes del baílente arroyo, al guerrero proscrito que ve brillar en el zenit una pálida estrella y piensa en su patria esclava!

Porque la patria es esclava, bardos! Pero no importa! Apareced, apareced en los picos de los Pirineos y preparad el arpa, el arpa de los amores y de las hazañas. Hoy es un gran dia, bardos!

Hoy es un gran dia. Pronto vereis una línea de rojo fuego como el que indica la cercania de una inmensa fragua aparecer en el horizonte. Es el sol que rasgará todas esas montañas de niebla que ondulan misteriosas á vuestros piés posadas sobre el valle, como un velo de gasa para proteger el nocturno himeneo de las flores. Cuando el velo se rasgue, se os aparecerá el valle como un boton de rosa que se abre para lanzar al aire sus aromas; los grupos de nieblas irán á coronar los mas próximos picachos; los enjambres de abejas volarán á sorber y libar las trémulas gotas de rocío olvidadas en los pétalos de las flores; el sol sacudirá su cabellera y ahogará la tierra con la lluvia de su polvo de oro. Mirad entonces, bardos!

Mirad entonces, bardos! Mirad y estremeceos. El guantelete de hierro ha herido el broquel, y el broquel ha contestado con un gemido lúgubre. Su férrea voz ha ido retumbando sonora como el trueno que rueda por los espacios, despertando á su paso todos los ecos perezosos del valle, todos los ecos dormidos de la montaña. La patria ha llamado á sus hijos. Todos han abandonado sus moradas y corren á alinearse en falanges en la llanura. Para velar por sus hogares han dejado sus madres y sus novias, que la victoria es la primera madre del soldado, la espada la primera novia del guerrero. Buenos amantes son, son buenos hijos!

Buenos amantes son, son buenos hijos! Ya está dicho. Miradlos sino, oidlos sino. Han jurado ante todos los que viven, han jurado ante todos los que duermen en la tumba, no soltar las espadas que sus manos elevan al cielo, mientras estas mismas manos no caigan corladas por el alfanje sarraceno. Salud, nobles de Aragon, los bardos os saludan!

Os saludan y os cantan. Llanura de Alcoraz, tú te has estremecido al paso de los guerreros, tú Jes has sostenido durante el combate, los frutos de tu tierra han sido fecundados con sangre mezclada de moros y cristianos. Llanura de Alcoraz, tú has visto morir á cien guerreros tú has visto nacer á cien familias. Sepulcro y cuna has sido á un tiempo, llanura de Alcoraz!

Sí, sepulcro y cuna has sido! Pues qué, ¿no murieron en tu jornada los valientes entre los valientes?... Pues qué, ¿no datan de tu dia las glorias de Aragon? ¿no se enorgullecen sus mas preclaras estirpes de haber brotado fecundadas con la sangre de Alcoraz?... Digna, heróica jornada!

Digna, heroica jornada! En el fondo de la montaña el torrente nace de una peña con un rujido, y se precipita, y salta, y rueda espumoso, y empieza su carrera salvaje. Así se lanza repentinamente el ejército moro por la puerta de Huesca á la llanura. ¿Quiénes son aquellos ginetes envueltos en sus blancos alquiceles que corren á su encuentro para unirse á ellos?... Son los moros que mandados por tres reyes acuden en ausilio de la sitiada Huesca. Y aquellos otros hombres que van mezclados con ellos y pertenecen sin embargo á distinta raza? Cristianos son que los apoyan, cristianos aliados que manda un conde de Castilla.

Un conde de Castilla! un conde de Castilla con los moros contra sus hermanos! Ay! si, lloradlo, bardos!... La llanura de Alcoraz se ha convertido en un revuelto mar de turbantes; dispersos por aquel mar se ven grupos de cristianos como puntos negros, como si fueran rocas resistiendo el embate de las olas, pero próximas á ser sepultadas por las aguas. Ay! muchos, muchos son los moros! y sin embargo, para todos es hombre D. Pedro.

Para todos es hombre D. Pedro el que ha jurado sobre el cuerpo sangriento de su padre D. Sancho, y ante el altar de Montearagon, hacer correr rios de sangre sarracena en venganza de la muerte que ha dado al rey mas noble la mas traidora saeta disparada de un adarve. Noble y valiente es D. Pedro.

Noble y valiente es, pero no lo son menos los que combaten á su lado dos contra ciento, uno contra veinte. Aquel que pelea en la vanguardia y se hace un muro con cadáveres de enemigos, es D. Alfonso, el hermano del rey, el que debe un día ocupar el trono. Aquel otro es Gaston de Biel, de quien descendieron los Corneles, el otro Barbatuerta que dio origen á los Corellas. Mas allá, aquellos dos combatientes que se divisan por su estrangera armadura y se hacen notar por su invencible espada, son dos hijos de un emperador de Alemania, atraidos entrambos por la piedad como peregrinos al sepulcro de Santiago y de allí como aventureros al cerco de Huesca. Llámanle al uno Conrado y al otro Maximiliano...

Maximiliano aquel del que ha de descenderla noble prosapia de los Jimenez de Urrea. Corto es el número de los hombres de D. Pedro. Es solo un puñado, pero un puñado de héroes. Alli Ferriz de Lizana, allí Briocalla, y Ladron, y García de Trujillo, y Lope, y Gomez de Luna, y Jimeno Aznares de Oteyza, y Sancho de la Peña, y otros, y otros, todos haciendo prodigios de valor, todos peleando como leones acorralados... Y aquellos?... Ay! mirad aquellos!... ¿Quiénes son aquellos?...

Aquellos son trescientos hombres cubiertos de salvajes pieles, armados de herradas mazas erizadas de puas que destrozan los cráneos sarracenos mal protegidos por los débiles turbantes, y que hienden las huestes como una muralla de bronce, gritando ó mejor rujiendo á todos los que caen á sus piés, triturados por sus horribles mazas: Huid, huid! somos los hijos de las montañas!

Los hijos de las montañas son en efecto. Trescientos montañeses al mando de Fortum de Lizana que redime á fuerza de hazañas la culpa que le valió un destierro en el anterior reinado y que desde la jornada de Alcoraz unirá á su nombre el de Maza de Lizana. Pero, silencio! silencio!... qué es eso?... Bardos, no veis?...

¿No veis á un caballero de refuljentes armas con cruz roja en el pecho y en el escudo, que de pronto ha aparecido entre los cristianos montado en un caballo como la nieve?... Quién es?... Todos le miran y nadie le conoce. Cómo ha llegado allí? de dónde viene? y aquel otro caballero que le sigue á pié con cruz roja tambien en el pecho y en el escudo?... Nadie le conoce tampoco. Los dos hacen prodijios, pero el ginete, el ginete sobre todo!

Si, el ginete sobre todo! Penetra y se desliza por entre los mas apiñados escuadrones como si fuera una sombra; todos los que toca con la espada á diestra y siniestra caen muertos á sus piés; su armadura repele todas las saetas, y todos los alfanjes que caen sobre su casco ó escudo se quiebran como cañas. Diríase que un poder misterioso le proteje.

Marca su paso con una hilera de muertos. Oh! cuántos muertos!

Cuántos muertos! Treinta mil entre todos duermen, para no mas despertar, en tu ensangrentada superficie, llanura de Alcoraz! Cuatro reyes yacen entre los cadáveres, cuatro reyes cuyas sangrientas cabezas han de ser el pendon que guie de hoy mas á la victoria á los valientes aragoneses. Cuántos muertos y cuánta sangre, bardos! D. Pedro es el vencedor. Viva D. Pedro!

Viva D. Pedro! Huesca es suya, la ha ganado con la sangre de sus valientes vertida á arroyos en la llanura de Alcoraz. Gritad, clarines y atabales: Gloria á D. Pedro! Cantad, campanas de Montearagon: Gloria á D. Pedro! Repetid todos los ecos de los valles y de las montañas: Gloria á Don Pedro! Va á empezar el repartimiento del botin, la distribucion de mercedes.

Va á empezar la distribucion de mercedes y todos los ricos hombres se presentan.- Y el caballero de la cruz roja? el que ha hecho prodijios en la batalla? el que ha matado él solo mas sarracenos que todos los ricos hombres juntos? Oh! dónde está ese guerrero misterioso, el que en todas partes ha sido visto con su caballo blanco y su cruz colorada? Buscadme al guerrero de la cruz, por vuestra vida que me lo busqueis, señores!... Y los nobles, obedeciendo solícitos el mandato de su rey le buscan, le buscan...

Le buscan y no le encuentran. Solo han hallado á su compañero el que iba á pié tras su caballo, quien, atónito, admirado, suspenso, vuelve á todas partes los ojos y pregunta por Antioquía, pregunta por los cruzados, pregunta por el campeon misterioso que aquella mañana misma, al ir á empezar en la Tierra Santa el asalto contra Antioquía, le invitó á montar en la grupa de su caballo para entrar en la batalla... Milagro! Milagro!

Milagro! milagro! Esta palabra es la que corre de boca en boca, es la que llega á oidos del rey. El caballero de la cruz roja era S. Jorge el mismo S. Jorge, que en un momento y por los aires habia trasladado á un cruzado catalan, á un Moncada, de los campos de la Tierra Santa á la llanura de Alcoraz, del cerco de Antioquía al de Huesca. El rey cae de rodillas con su ejército y dá gracias al campeon San Jorge.

Al campeon S. Jorge cuyo nombre fué desde entonces el grito de guerra dé los cristianos aragoneses, y cuya cruz colorada con las cuatro cabezas de jeques moros recogidos en el campo de batalla, sirvió de blason á la Monarquía hasta que lo trocó por las gules y vencedoras barras catalanas. Tal fué la jornada de Alcoraz.

Jornada de Alcoraz, hermosa epopeya de nuestra historia, cántente los bardos que se alzan envueltos en las nieblas sobre los picos de los altos Pirineos, lóente los peregrinos que, de rodillas sobre el pavimento de Jesus Nazareno, al alzar los ojos al cielo ven colgadas las banderas de los moros en las bóvedas de Montearagon, de Montearagon, metrópoli de las montañas, que guarda estas banderas como un recuerdo de gloria, como guarda la desposada la prenda de amor que le dejó al partir su ausente amante.

Entradas relacionadas

Entrevista al Bdeblog - 07/02/12

2012-02-11T00:21:43Z

Dimarts, els companys de Bdeblog em van convidar al programa.

Em va agradar moltíssim repetir experiència.

Els meus mèrits: ser de Castellar i tenir un bloc més o menys operatiu. Mireu si són bones persones.

Moltes gràcies Jordi (Rius) i Salva (Solé)!

Si voleu escoltar el programa, aquí us deixo l'enllaç

Temes: Multimèdia, Salinger, Indústria i comunicació gràfica, Vida, The Cure, El Mirador, Formació, Megaupload, iPad, Música, Castellar, Nacho Vegas, Xarxes socials, LinkedIn, Bunbury... i algun altre que se m'escapa.

Bloc del Bdeblog

Facebook del Bdeblog

Twitter del Bdeblog

Llegir ens modifica, XV Tallers LLC

2012-02-10T22:16:56Z

Els XV Tallers de llengua i literatura comencen amb una brillant frase d'Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes: la lectura és una malaltia i l'hem de viure com a tal. Ho diu com una obligació i m'ho prenc així, perquè sincerament és l'única eina que tenim per guanyar la resistència. La passió és l'única cosa que pot mantenir tens el fil invisible que es teixeix cap a qui ens escolta.

Avui ha estat un dia intens, endinsada en aquesta teoria que trobo tan útil, aquella que s'ha portat a la pràctica. Escolto aquestes professores que s'han deixat la pell a les aules i m'esborrono. Ens diuen que no ens hem equivocat. No tenim alumnes que es resisteixin a la lectura, sinó a la lectura obligatòria Pilar Adell ens diu que cerquem l'equilibri entre aprenentatge i currículum i que ens escoltem, que dediquem temps a sentir la realitat de l'aula i que siguem com uns guies en l'ensenyament. No me la creuria si no ens ensenyés les múltiples experiències que ha forjat, com ara bé el Cau de lletres que em sembla un fòrum fascinant on els alumnes interactuen sobre literatura. Ja em direu si això no és llegir, escriure i reflexionar sobre literatura.

Adell és una malalta de la lectura i aquest n'és el secret. El pas de la tercera persona: Llegiu, nois i noies, que us farà bé, a la primera: M'agrada especialment aquest fragment, deixeu que el llegeixi? i finalment, Què us sembla si el llegim?

M'ha semblat un plantejament molt encertat això de preguntar-nos: Llegim els professors? Per què ho fem? Què ens porta a fer-ho? Responguem primer nosaltres a aquestes qüestions i formulem l'ensenyament de la competència lectora i literària des d'aquest punt de partida.

Doncs sí, estic convençuda que en qualsevol somni que pugui tenir qualsevol alumne la llengua i la literatura hi és present, d'una manera o altra, de manera més o menys directa, però hi és. Trobem-lo.

"El que llegim ens modifica", diu Oriol Izquierdo. I ens allibera. Amb els temps que corren, no crec que es pugui dir això de moltes coses.

Els primers Red Velvet Cupcakes / My first Red Velvet Cupcakes

2012-02-10T22:40:32Z

D'acord, d'acord.... en veure la foto la majoria deveu estar pensant que no hi ha "red" per enlloc en aquests cupcakes!! Si, és veritat. Pretenien ser uns Red Velvet Cupcakes (de vellut vermell), però hi vaig posar poc colorant vermell, així que van quedar Velvet, però no Red.
Ja sabeu, si els proveu de fer a casa (cosa que us recomano perquè queden boníssims), poseu-hi força colorant vermell si no voleu que us passi com a mi.

Ok, ok.... most of you must be thinking that there's no red at all in these cupcakes!! Yes, it's true. They pretended to be Red Velvet Cupcakes, but I used too little red food color, so they came out Velvety but not Red.
So, if you try to make them at home (which I recommend you to do because they are delicious), use a lot of red food color if you don't want the same to happen to you.

El Red Velvet, de fet, és un cupcake de xocolata molt suau, que té com a característica que és vermell. Si no hi poséssim colorant, quedaria de color de xocolata, igualment atractiu, però no seria un Red Velvet. Em van explicar que abans el feien fent servir remolatxa per a tenyir la massa, però no vull ni imaginar el sabor que devia tenir.... Si algú ho prova i li queda bé, que m'ho digui, si us plau!!

Red Velvet cupcakes are very moist and tender chocolate cupcakes (this is why they are called Velvet). The special thing about them is that they are red. If we didn't use food color, they would come out in a nice chocolate color, equally nice, but it wouldn't be a Red Velvet. I was told once that they used to make them using beetroot to color the batter, but I don't even want to imagine how they would taste... If anyone has ever tried it, let me know!!

Ingredients (per a 12 cupcakes):

60 g mantega sense sal, a temperatura ambient
150 g sucre mòlt
1 ou
10 g cacau en pols
colorant alimentari vermell
1/2 teaspoon extracte de vainilla
120 ml buttermilk
150 g farina
1/2 teaspoon sal
1/2 teaspoon bicarbonat
1 teaspoon vinagre de vi blanc
Per a decorar: Frosting de Formatge en crema

Prescalfar el forn a 170ºC
Batre la mantega i el sucre amb l'ajut d'un batedor elèctric fins obtenir una barreja ben cremosa i blanca. Afegir-hi l'ou i seguir batent fins que aquest quedi ben incorporat.
En un altre bol, barrejar el cacau en pols, el colorant alimentari vermell i l'extracte de vainilla, obtenint així una pasta espesa i fosca.
Afegir aquesta pasta a la barreja de mantega i batre bé fins que quedi tot ben incorporat i de color vermell.

Ingredients (for 12 cupcakes):

60 g unsalted butter, at room temperature
150 g caster sugar
1 egg
10 g cocoa powder
red food color
1/2 teaspoon vanilla extract
120 ml buttermilk
150 g flour
1/2 teaspoon salt
1/2 teaspoon baking soda
1 1/2 teaspoons white wine vinegar
Decoration : Cream Cheese Frosting

Preheat the oven to 170ºC (325ºF)
Beat the butter and sugar with the help of an electric mixer until light and fluffy and well mixed. Add the egg and keep beating until everything is well incorporated.
In a separate bowl, mix together the cocoa powder, red food color and vanilla extract to make a thick, dark paste.
Add to the butter mixture and mix thoroughly until evenly combined and colored.

Jo vaig pensar que ja em quedava un to vermellós, com el que veieu a la foto, però us ha de quedar més vermell que això.
Afegir el buttermilk i la farina, començant per la meitat del buttermilk fins que estigui incorporat, la meitat de la farina, fins que estigui incorporada, i repetint aquest procés fins haver afegit tot el buttermilk i la farina. Batre a altra velocitat durant uns pocs minuts fins obtenir una barreja homogènia i llisa.
Afegir la sal, el bicarbonat i el vinagre de vi blanc i batre un altre cop a velocitat alta durant un parell més de minuts.

I though this was red enough, as you can see in the picture, but it needs to be redder than this.
Add half the buttermilk and beat until well mixed, then add half the flour and beat until well incorporated. Repeat this process until all the buttermilk and flour has been added. Turn the mixer up to high speed and beat until you have a smooth, even mixture. Add the salt, baking soda and bicarbonate and beat until well mixed, then turn up the speed again and beat for a couple more minutes.

Distribuir la massa a les càpsules de cupcake.
Si voleu que tots us quedin de la mateixa mida podeu fer servir una cullera de servir gelat com a mesura. A més, la pala que té per tirar avall el gelat també us ajudarà a tirar avall la massa, jejeje

Spoon the batter into the cupcake capsules.
If you want your cupcakes all the same size, an ice cream spoon is a good tool to measure the amount of batter you are putting into the capsules, ahahah

Un cop tota la massa està distribuïda, fins a dos terços de les càpsules aproximadament, fornejar durant uns 20 minuts, o fins que al punxar un escuradents al mig aquest surti net.
Jo pensava que els cupcakes quedarien del mateix color que la massa...

Once all the batter is distributed, until two-thirds full approximately, bake for about 20 minutes, or until a toothpick inserted in the middle comes out clean.
I though the cupcakes would come out the same color as the batter...

Però voilà, en sortir del forn van quedar d'aquest altre color :(

But voilà, this is the color they had once they came out of the oven :(

El frosting és de Crema de Formatge i està decorat amb un les engrunes d'un cupcake esmicolat, a la manera com ho fan a la Hummingbird Bakery, tot i que a mi em van quedar força grosses.

The frosting is Cream Cheese and it's decorated with the crumbs of a crushed cupcake, as they do in the Hummingbird Bakery, although the crumbs came out quite big.

Font: The Hummingbird Bakery Cookbook
Source: The Hummingbird Bakery Cookbook

Cal Gorina, un projecte ciutadà

2012-02-10T18:43:43Z

Vista aèria de Cal Gorina, l'edifici, la torra i el pati amb els coberts

Cal Gorina és un exemple de com la societat pot organitzar-se al marge de les institucions.
La unió d’inquietuts, d’idees diverses, de ganes de fer coses, és la base que ha fet que Cal Gorina sigui un projecte que a mesura que avança, creix. Hi ha implicades diverses entitats i iniciatives del municipi de les quals en formem part. No pretén ser un refugi sinó un projecte transformador obert a altres entitats i persones que tinguin ganes d’oferir al municipi les seves activitats, mitjançant una gestora autònoma que coordina les diferents propostes. Aquesta realitat s’ha donat gràcies a una part important d’aportació econòmica que els regidors de l’Altraveu fan al fons comú del col·lectiu, com ja es feia al local del Passeig però de manera molt més ambiciosa i amb l’objectiu que al final Cal Gorina camini sol. El que fóra una bella masia plena d’història tancada al poble va ser llogada i posada a disposició de tothom que tingués ganes d’engegar alguna iniciativa interessant per a la ciutadania de Castellar, ja que des de l’Altraveu entenem que els diners que rebem de l’ajuntament han de tenir un retorn al ciutadà i han de servir per fer cada dia el nostre poble més nostre.
Així, ja fa mesos que el local està en marxa i els col·lectius i les persones que el composen generen un munt d’activitats sense ànim de lucre, obertes a tots els ciutadans i que tenen l’afany de sensibilitzar o obrir nous horitzons des del compromís amb la sostenibilitat, la justícia social i la cultura de la nostra vila.
Estem molt contents perquè veiem que el projecte que naixia com una necessitat d’algunes persones per poder realitzar activitats que no trobaven un espai s’ha anat poc a poc convertit en un desig compartit per molts, gràcies a l’empenta de tots els grups i les persones que han anat arribant.
Volem que Cal Gorina segueixi creixent i es consolidi com un espai de referència, com una possibilitat per participar i fer poble. Podem trobar-nos al carrer Centre, 8.

Podeu veure més informació del projecte a http://calgorina.wordpress.com

Pastís mousse de mango

2012-02-10T14:08:55Z

Aquest pastís és d’aquells que encanta a tothom, fins i tot als menys llaminers. És poc dolç i molt lleugeret, cosa que el fa ideal per a dinars d’aniversari d’aquells densos! Amb ell volem participar al repte de Memòries d’una cuinera d’aquest mes: pastissos d’aniversari. Us el recomano, és boníssim!!!

INGREDIENTS:

1 mango gros ben madur

4 clares d’ou (jo les compro pasteuritzades)

250 ml de nata per muntar ben freda

2 cullerades sucre

Suc de mango (el compro al Mercadona)

7 o 8 fulles de gelatina

1 paquet de galetes maria

Mantega fosa

Una mica de xocolata fondant (opcional)

Per decorar: fruita fresca

ELABORACIÓ:

Triturem les galetes a la picadora fins que quedin fetes engrunes. Hi afegim mantega fins que tot estigui ben moll (però que les galetes no nedin en mantega) i, si volem, hi posem també una mica de xocolata fondant fosa (contrasta molt bé amb el mango). Escampem aquesta pasta per la base del motlle i ho posem a la nevera perquè es solidifiqui.

Posem 5 o 6 fulles de gelatina en remull dins d’un recipient amb aigua freda fins que s’hidratin.

Triturem la polpa del mango fins que quedi un puré i si cal hi afegim una mica de suc. Ho reservem. Muntem la nata amb les 2 cullerades de sucre i la reservem a la nevera. Muntem també les clares en un altre bol amb una miqueta de sal. Posem un got amb suc al foc perquè s’escalfi i, fora del foc, hi afegim les fulles de gelatina ja hidratada. Ho remenem bé fins que la gelatina s’hagi dissolt perfectament en el suc i després ho barregem amb el puré de mango. Si la barreja de mango està tèbia o freda comencem a incorporar-hi la nata muntada amb moviments envoltants perquè no perdi l’aire. Quan ja estigui ben incorporada, fem el mateix amb les clares d’ou intentant que perdin el mínim possible de volum. Posem aquesta mousse al motlle, damunt de la base de galeta, i ho deixem a la nevera unes hores, fins que la mousse hagi gelatinitzat i ja no estigui líquida (jo ho deixo d’un dia per l’altre, però amb unes 3 horetes ja ho tindríem fet, eh?).

Per fer la gelatina de mango de sobre, escalfem suc de mango (la quantitat és al gust, depenent de com de gruixuda vulgueu la capa de gelatina), el barregem amb unes 3 fulles de gelatina hidratades, ho posem damunt de la mousse ja quallada i a la nevera.

Quan hagi gelatinitzat bé, una hora o dues després, podem decorar el pastís mousse amb fruita fresca o perles de xocolata.

fer calçotades

2012-02-10T14:13:53Z

1) Veure com els altres no tenen tanta classe com tu a l’ingerir-los.

2) La salsa.

3) Veure com els fan amb una birra a la mà.

2012-02-10T13:29:58Z

Escudo de Sant Pere de Vilamajor

2012-02-10T06:07:24Z

uscando por la web, he encontrado un vídeo en YouTube que realmente me ha sorprendido. El vídeo explica el escudo del municipio catalán de Sant Pere de Vilamajor de forma amena y con un toque de humor que es de agradecer. En el muestra y explica cada parte del escudo y muestra algunos similares, muchos de ellos dibujados por mi en su día y subidos a Wikimedia Commons. Aquí os dejo el vídeo, realizado por Higini Herrero en catalán, donde lo único reprochable, es llamar barras a los palos:

Vídeo de YouTube titulado HIGINI TV NEWS 063 - L'escut de Sant Pere de Vilamajor

El escudo de este municipio de la provincia de Barcelona, fue aprobado en el 2002, y aparece publicado en el DOGC 3.632.

Escut caironat: de sinople, una clau d'or en pal, amb la dent a dalt i mirant a sinistra; el peu partit: 1r d'argent, una creu plena de gules; 2n d'or, quatre pals de gules. Per timbre, una corona mural de poble.

Traducción:

Escudo de municipio: de sinople, una llave de oro puesta en palo, con los dientes arriba y mirando a la siniestra; la campaña partida: 1º de plata, una cruz llena de gules; 2º de oro, cuatro palos de gules. Al timbre, una corona mural de pueblo.

Escudo de Sant Pere de Vilamajor. De sinople, una llave de oro puesta en palo, con los dientes arriba y mirando a la siniestra; la campaña partida: 1º de plata, una cruz llena de gules; 2º de oro, cuatro palos de gules.

Lo primero que creo que hay que dibujar en este escudo, es delimitar el espacio del campo teniendo en cuenta que hay una campaña. Después he colocado la llave, puesta en palo y mirando a la siniestra, tal y como explica. Después he partido verticalmente la campaña y he dibujado la cruz en la primera parte y los cuatro palos en la segunda.

Sello de la Alcaldía Real de Vilamajor en 1761.

Tal y como explica el vídeo, la llave hace referencia al patronato de San Pedro (CAT Sant Pere), además de ser la señal tradicional. La campaña refleja el hecho histórico de que el municipio obtuvo en 1384 el título de "carrer de Barcelona", consiguiendo así, el derecho a llevar las armas de la ciudad condal.

Entradas relacionadas

SANT MARTÍ DE CORRÈA. EL BERGUEDÀ JUSSÀ

2012-02-10T05:18:13Z

Ens aturàvem La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, davant la porta del petit fossar de Sant Martí de Corrèa. Em cridava l’atenció una majòlica que incloïa la imatge de l’Alfons Gubern Campreciós, i un text distribuït en versets, que no puc arribar a llegir – ni en l’ampliació de la fotografia a la pantalla de l’ordinador - . Visc a Castellar del Vallès, i vaig conèixer personalment fa ja molts anys al genial pintor de Sabadell. Desconeixia però - fins aquest matí que fèiem la visita de Sant Martí - que tingués cap relació amb Correà.

L’església està tancada, i no trobem ningú per demanar-li informació. M’agradaria saber la relació de l’Alfons Gubern Campreciós amb Correà, sou pregats de fer-m’ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com.

No hi ha en relació al topònim cap informació, més enllà de la llatinització Currizano (any 839), i Correzano (any 974), que algunes fonts fan derivar de la llengua etrusca Curredius o Curretius.

Res en l’actual edifici ens fa evocar l'antiga parròquia de Correà, esmentada ja el 839 (Currizano) en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell.

L'església de Sant Martí de Correà, va ser reedificada al segle XVIII, aprofitant els paraments religiosos, i àdhuc el material de la primitiva romànica, de la que sembla identificar-se algunes restes en el mur de tramuntana. Els ‘diners d’Amèrica’ van permetre aixecar de cap i de nou, esglésies de grans dimensions, en indrets on les necessitats religioses s’atenien perfectament des de les petites romàniques, aixecades en la majoria de casos per ‘la pietat popular’.

No podíem accedir a l’interior per admirat els dos retaules barrocs ; el major, dedicat a Sant Martí, del començament del segle XVIII, completament esculpit i amb columnes salomòniques, i el del Roser, del final del segle XVII; i els neoclàssics de la Mare de Déu dels Dolors, Sant Isidre i Sant Antoni. En aquesta església es conserva una imatge romànica mariana, procedent del santuari dels Torrents (la Mare de Déu dels Torrents), talla de fusta policromada del segle XII.

En la edició del 4 de febrer de 2009 , del Berguedà actual, l’ aleshores Rector, mossèn Josep Maria Arnesto, explicava que des de fa 20 anys el sostre de l’església va cedint i que tot el pes recau sobre la boveda, i que això comporta un elevat perill d’esfondrament.

Esperem – malgrat la fallida econòmica del país, provocada al ensems per la corrupció i l’estulticia – no haver de llegir que les previsions de mossèn Josep Maria Arnesto, s’han confirmat.

La vaga de transports.

2012-02-09T17:31:27Z

Quina irresponsabilitat! Fer una vaga i que tingui ressò. Però on s'és vist! Les vagues cal que estiguin controlades, consensuades i estipulades. Només faltaria! Que els de TMB volen fer vaga? Doncs que no empipin. Que no es noti. Que la imatge de BCN, Catalunya i la indústria se'n ressentirà. N'hem de parlar. És d'irresponsables. D'eixelebrats. Una vaga s'ha de fer sota uns paràmetres. Sota un control.
Enrere queda aquella idea de la vaga com d'un moviment de protesta que feia servir l'única força que tenia, la del treball i posava en escac el sistema. Perquè és difícil de combatre. Perquè no es pot forçar a treballar a algú, excepte a base d'intimidar-lo mediàticament. Fent-li creure que aquest camí no és el bo. Malgrat s'hagi demostrat que és l'únic. Però ja se sap, el vaguista tot ho té en contra. La patronal, el govern, els mitjans de comunicació. I doncs, perquè es pensen que la gent fa vagues? Per quedar bé?
Ens han abduit, ens han institucionalitzat. L'origen de la vaga parteix de fer quelcom que no és controlable. Que no es pot canalitzar des dels poders econòmics. Els treballadors fan servir l'única força que tenen, el seu poder a aturar-se i aconsegueixen un efecte col·lapse. Un maldecap pels seus dirigents i possiblement una resposta a les seves reivindicacions. D'aquesta manera aconsegueixen fer pressió amb l'única arma que tenen. Des del moment que comencem a coartar aquest dret, a qüestionar la manera, l'únic que fem és posar-nos de la banda dels que dirigeixen, dels que retallen.
I és clar que una vaga ha de molestar. I és clar que hi haurà qui en sortirà perjudicat. Però algú creu que una vaga sota la cotilla d'uns horaris, mínims i reglaments té efecte? Produeix resultats? I ara. Un dia menys de sou i fins demà, adéu bones.
Si els de TMB volen fer vaga... Doncs endavant i si pot ser el dia de més impacte millor. És clar. Seran rucs! Si fos pels dirigents les vagues es farien diumenge de matinada amb violoncels i cava. No fotem.
No ens deixem prendre el pèl. Qui protesta, ha de poder protestar i els mitjans de comunicació, que van de la maneta d'un grup de poder o altre, sempre ens les desvirtuaran, sobretot si tenen efecte i impacte. Només faltaria, no els interessa. Podrien aconseguir allò que reclamen i crear escola.
Doncs, bona sort, companys de TMB! Que aconseguiu el que reclameu si ho creieu just.

El blog de Paul Krugman

2012-02-09T14:45:40Z

http://blogs.elpais.com/paul-krugman/

La solución a la crisis económica pasa por la política. Paul Krugman, probablemente el economista más conocido del mundo, lo tiene claro. Desde su posición progresista –liberal, en Estados Unidos; de izquierdas, en Europa- prescribe su receta.